Barcelona“A diferència d’altres gèneres literaris de consum, que en determinats moments han tingut una certa presència en la literatura catalana (el fulletó, la novel·la rosa, la novel·la de lladres i serenos o l’eròtica, antigament anomenada de pit i cuixa ), la literatura imaginativa en català no ha acabat de crear, malgrat que alguns intents recents hi apunten, un corpus clarament recognoscible com a autònom”, defensava Víctor Martínez-Gil a l’antologia Els altres mons de la literatura catalana. El volum, publicat el 2005 a Galàxia Gutenberg, va ser una aportació essencial per redescobrir una quantitat ingent d’autors -entre ells, Maria de Bell-lloc, Àngel Ferran i Jeroni Zanné-; també per posar en relleu que des de l’últim terç del segle XIX el fantàstic català ha sigut sovintejat per narradors d’una gran diversitat i en alguns casos, com els de Rodoreda, Calders i Ruyra, fins i tot centrals en el cànon. “Encara que hàgim tingut un Manuel de Pedrolo, un Joan Perucho o una Maria Aurèlia Capmany, la literatura catalana arrossega la idea que l’important és el realisme històric -explica l’escriptor Ricard Ruiz Garzón, que aquesta tarda organitza una quinzena d’activitats sobre literatura fantàstica a la Setmana del Llibre en Català-. Hi ha variants del gènere molt interessants d’explorar: la distopia és un dels gèneres més polítics; el terror psicològic és molt actual; parlar de monstres significa reflexionar sobre l’alteritat”.

D’Ofèlia Dracs a Bel Olid

Són molts els autors que han treballat el fantàstic durant les últimes tres dècades. “A partir d’antologies del col·lectiu Ofèlia Dracs, Lovecraft, Lovecraft [1981] i Essa Efa [1985], es van perfilar dues grans tendències, la fantàstica i la de ciència-ficció. En la primera hi trobaríem Jaume Fuster, Quim Soler i Maria Antònia Oliver, entre d’altres. També Jaume Cabré i Olga Xirinacs, que s’han ocupat sobretot del vampirisme. En la segona ara mateix se m’acut Antoni Munné-Jordà, però n’hi ha molts més”, diu Margarida Aritzeta, que ha conreat la ciència-ficció ( Grafèmia, 1982) i també la “fantasia onírica” ( Atlàntida, 1995; El gorg negre, 2014). A finals dels 80, Miquel de Palol va fer una aportació de pes amb la seva primera novel·la, El jardí dels set crepuscles. Caldria esperar fins a La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol -publicada a La Campana el 2002-, perquè els lectors catalans s’enganxessin massivament a la història d’un home que ha de lluitar contra la invasió d’un exèrcit amfibi en una illa deserta. “Va ser un fenomen històric amb pocs precedents”, recorda Ruiz Garzón.

Amb 37 traduccions, la primera novel·la de Sánchez Piñol és la més traduïda de tota la literatura catalana. Però no és la més venuda -almenys en la seva versió original-: encara que siguin molts, els 125.000 exemplars de La pell freda són només una desena part del milió llarg de llibres que s’han venut de Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, des del 1974.

Un dels autors més destacats de l’última dècada en gènere fantàstic ha sigut Marc Pastor, que sobretot a partir de La mala dona (La Magrana, 2008) ha aconseguit una repercussió notable. “A les cinc novel·les que he publicat fins ara hi ha sempre un component fantàstic, sigui més evident o menys -explica-. En part gràcies a l’èxit de Sánchez Piñol, els complexos que arrossegava el gènere en català s’han reconduït. Hem passat d’una certa innocència a la maduresa”. Pastor no es perd cap llibre de Jordi de Manuel, que durant les últimes dues dècades ha publicat una vintena de títols. “Un altre punt d’inflexió ha sigut l’aparició de Males Herbes”, afegeix. Impulsada el 2012 per Ramon Mas i Ricard Planas, l’editorial barcelonina ha fet una feina meritòria apostant per nous valors (David Gálvez, Ruy d’Aleixo, Josep Sampere, Jordi Masó, Muriel Villanueva, Enric Herce), reivindicant autors oblidats (Joan Oller, Joan Crespi) i traduint Kurt Vonnegut, Ievgueni Zamiatin, Ray Bradbury i William S. Burroughs. Bel Olid, que acaba de presentar una versió contemporània de Frankenstein coincidint amb els 200 anys de la publicació de la novel·la de Mary Shelley, Tina Frankens (Fanbooks), també reconeix el paper positiu de Males Herbes. “Tenir les obres concentrades en un catàleg t’ajuda a estirar el fil com a lectora -diu-. El fantàstic és un bon gènere per explorar en una realitat tan complicada com l’actual, amb problemes tan importants com el canvi climàtic o la identitat”. Ha sigut en aquest últim camp que Olid ha treballat el seu nou personatge. “La Tina, una noia de 16 anys, es lleva plena de cicatrius, amb un cos recompost per pedaços -explica-. Emprèn una recerca per prendre el control sobre la seva identitat. Volia explorar un personatge adolescent perquè és el període de la vida en què comences a fer-te aquestes preguntes”.

Reactivar les traduccions

“En traduccions, per desgràcia, encara anem mancadíssims -opina Marc Pastor-. És una tendència difícil de revertir, perquè els lectors estan acostumats a llegir fantàstic en castellà o directament en anglès”. Encara que autors d’una gran popularitat com George R.R. Martin, Patrick Rothfuss i Joe Abercrombie tinguin edicions en català, Pastor -de qui es podrà veure l’adaptació cinematogràfica de L’any de la plaga al Festival de Cinema de Sitges- troba a faltar “noms fonamentals” com el de China Miéville. “Aquesta tardor sortirà Torn de nit i Escriure. Memòries d’un ofici, tots dos de Stephen King -diu Ruiz Garzón-. Feia una dècada que King no es traduïa; que la cosa canviï és un bon símptoma”. També li semblen bones notícies la nova edició de La mort i la primavera, la gran faula distòpica de Mercè Rodoreda, i les traduccions recents de Margaret Atwood, Shirley Jackson i Ursula K. Le Guin.

“A part de Males Herbes i la col·lecció de ciència-ficció de Pagès, el fantàstic és representat puntualment en altres editorials”, continua Ruiz Garzón abans de recordar el paper fonamental de L’Arcà, a Laertes, i la feina d’Edicions Pleniluni (1984-1991). Al panorama actual cal afegir-hi Més Llibres, segell de Bromera dirigit per Ricard Vela que va publicar els primers títols el maig del 2017. “La meva obsessió era ampliar el camp de batalla de la literatura catalana, i el fantàstic era un gènere en què hi havia forats -admet-. Vaig començar amb Joan Santamaria, un autor català que entre el 1915 i el 1921 va publicar tres volums magnífics de Narracions extraordinàries, en la línia d’Edgar Allan Poe i en un català meravellós. També anirem recuperant clàssics: fa uns mesos vam llançar El gòlem, de Gustav Meyrink [1915], i aquesta tardor publiquem Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes, de Lafcadio Hearn [1903]”.

Vela considera que “de públic n’hi ha” i que cal “seguir insistint per trobar-ne més”. Per a Ruiz Garzón, “tant el cinema i els videojocs com Netflix han col·locat el fantàstic en una posició mainstream entre les noves generacions”. “No hem de perdre aquesta oportunitat -continua-. Tenim autors, editorials que hi aposten, lectors potencials i una xarxa de blogs molt actius, com Les Rades Grises, La Biblioteca del Kraken i El Biblionauta. Barcelona té festivals de novel·la negra i de novel·la històrica, potser seria hora de muntar un bon festival de literatura fantàstica”.

La marató d’aquesta tarda a la Setmana

Amb l’objectiu de donar un panorama exhaustiu del fantàstic català contemporani, la Setmana del Llibre en Català hi dedica una tarda sencera amb quinze actes que arrenquen a les 17 h i que, simultàniament en dos escenaris i fins a les 21 h, debatran alguns dels punts calents del gènere. Hi haurà, per exemple, una sessió titulada Les dones del fantàstic, amb Carme Torras, Marina Espasa i Margarida Aritzeta (18 h), una altra sobre la nova aposta per la ciència-ficció, la fantasia i el terror amb alguns dels seus artífexs, com Laura Huerga (Raig Verd), Ricard Planas (Males Herbes), Ricard Vela (Més Llibres) i el traductor Jordi Martín Lloret (18.30 h), un homenatge a tres pilars catalans del gènere, Perucho, Fuster i Pedrolo (19.15 h), i una taula rodona sobre el fantasy a la generació Netflix, amb escriptors com Salvador Macip, Marc Pastor i Jordi de Manuel i el crític Miquel Codony (20 h).

Sis novetats d’altres mons

'La mort i la primavera'

Mercè Rodoreda (Club editor)

El narrador d’aquesta novel·la “inacabada però no incompleta” de Rodoreda és un noi de 14 anys que explica la idiosincràsia del poble on viu, on les tradicions salvatges i les enveges conviuen en un entorn natural d’excepció.

'El món fosc. Talps'

Jordi de Manuel (Jollibre)

Distopia que planteja un viatge fins a un món assolat per les guerres, dominat per les creences religioses i fragmentat en estats totalitaris. Jordi de Manuel és un dels valors més hiperactius i solvents del fantàstic català d’ara.

'Estació Boira'

Enric Herce (Males herbes)

Herce situa l’acció de la segona novel·la en un altre planeta, on els refugiats provinents de la Terra viuen sotmesos a una droga que frena els impulsos violents. Tot comença a canviar amb la introducció d’una nova substància il·legal.

'A banda i banda del límit'

Antoni Munné-Jordà (El cep i la nansa)

Al llarg d’una trajectòria de quatre dècades, Antoni Munné-Jordà s’ha convertit en un dels noms essencials del gènere, com a autor però també com a editor (dirigint la col·lecció Porpra i Plata de Pagès) i antòleg ( Futurs imperfectes ).

'Els desposseïts'

Ursula K. Le Guin (Raig Verd)

El mateix any de la mort d’Ursula K. Le Guin, Raig Verd ha apostat per publicar una de les seves millors novel·les, una utopia feminista, pacifista i ecologista. La ciència-ficció li serveix per parlar d’alguns dels grans problemes del present.

'Vindràs amb mi després del diluvi'

Mar Bosch Oliveras (Comanegra)

Un dels projectes més singulars que commemoren els 200 anys de la creació de Frankenstein és el cicle de set novel·les publicades per Comanegra. Cada autor dona -en clau fantàstica o no- la seva visió sobre el monstre.