Crítica
VÍCTOR OBIOLS

Si no em tinguessis pres ran d’un bassal de tinta

'Construir la transparència de Miquel-Lluís Muntané' de Vicenç Llorca. Témenos. 229 pàg. / 15 €

Si no em tinguessis pres ran d’un bassal de tinta Zoom

Finalment tenim a l’abast una antologia generosa de l’obra poètica d’un poeta gairebé secret, que demanava a crits una presència editorial que fes cabal del seu relleu. Muntané, que ja no és de la primera volada -és del 1956-, és un home de cultura, polifacètic: escriptor, sociòleg, docent, periodista i gestor cultural, àdhuc traductor d’autors tan rellevants com Cyril Collard o Pascal Quignard. L’aparició de l’antologia en aquest format no deixa de ser singular, ja que l’obra la signa el seu amic i antòleg Vicenç Llorca, també home de lletres de llarga trajectòria, que és qui prologa el llibre i n’ha fet la tria com a curador de l’edició. En el “pròleg introductori” Llorca explica els orígens de la seva amistat amb el poeta i es remunta a un ideal de joventut: “Canviar el món i transformar la societat catalana a través de la poesia”.

Llorca proposa una lectura cronològica, i això vol dir trenta-sis anys de poesia, nou títols i tres-cents poemes publicats en forma de llibre. Dona també compte dels ressons nerudians del títol del recull, i cita una obra que ha passat, potser, massa desapercebuda: l’assaig crític de la professora Júlia Ferrer sobre l’obra de Miquel-Lluís Muntané, La literatura o el sentit de la vida (Emboscall, 2016). En la presentació fa pocs mesos a la Casa del Llibre dos poetes-professors conspicus, Jordi Virallonga i Jordi Julià, juntament amb Llorca i el mateix l’autor, van ser molt perceptius, i des de diversos angles, respecte de la poètica de Muntané, descobrint-ne vessants inconeguts.

Ha seguit la divisa que cita del gran Feliu Formosa: “Buscar els orígens i trobar les formes”, que rebla en el vers “-tot el que no és precís es bat en retirada”. Efectivament, Muntané és el poeta de la precisió, de la solta, de l’aferrament expressiu de la complexitat del real. Txema Martínez diu que és “un poeta de constatació més que d’indagació”. Hi ha una evolució estilística evident al llarg del temps que li fa agusar la llengua i trempar una ironia molt refinada. L’escrupolositat, que es manifesta des del primer poema, el porta, a partir d’ El foc i la frontera,cap a altres dimensions, amb ecos de Guerau de Liost però alhora d’Espriu i Pere Quart. I Kingsley Amis. Però què seria d’un poeta sense versos memorables? Guaiteu: “No hi fa res que l’angoixa / em maduri les notes / del càntic que destil·lo”, o bé: “Ombres endins / els sexes es premien contra un silenci / impenetrable i secular”. Muntané arriba a dir que podria “fondre l’or dels versos”. Enhorabona.