Carles Miralles (Barcelona, 1944-2015) va ser un dels grans mestres acadèmics catalans de finals del segle XX, ell, que va iniciar amb passió una bona colla de lletraferits en els estudis literaris a la vella Alma Mater, hel·lenistes o no. El seu mestratge humanístic, juntament amb el del doctor Jaume Pòrtulas, haurà de ser reconegut algun dia amb lletres d’or en els annals de la nostra Història. Hereus de la més alta tradició universitària catalana de la República, han sabut recollir i redreçar amb màxima dignitat i excel·lència intel·lectual la llavor que havien deixat els seus antecessors i, per això només, no els estarem mai prou agraïts. Els seus rigorosos estudis sobre Riba, Espriu, Homer, els poetes hel·lenístics, els tràgics, els neogrecs... donen fe de la seva exquisida i abundosa activitat erudita. El que molts potser ignoraven de Miralles era la seva obra poètica, que va anar fent-se discretament al llarg de la seva vida, lluny dels focus mediàtics. Ara rebem una darrera satisfacció pòstuma, aquestes Tres suites, que són com la torna, per acabar de fer el pes en una obra que, de fet, ja en feia: la seva antologia D’aspra dolcesa: Poesia 1963-2001 (Proa) i, encara més significatiu, el recull No me n’he anat (Edicions 62, 2007), una mena d’obra essencial reduïda a 87 poemes, feta per nou compiladors amics, lectors de confiança de la seva obra, un llibre imprescindible.

Un poeta innovador

És una poesia que no es deixa estimar de manera indulgent. Malgrat haver construït una veu molt personal, amb una empremta espriuana i ribiana evidents, és inevitable sentir-hi ecos de companys de generació com Francesc Parcerisas i fins i tot, en trets com la ironia −encara que no va escriure versos−, Josep Miquel Sobrer, i també d’un sènior seu com Jordi Sarsanedas −segurament per la via de Joan Salvat-Papasseit, però també per la manera específica de construir el poema-; certs aspectes d’aquestes poètiques profundament intel·lectuals contenen, no obstant això, un relleu imatgístic notable: una sensibilitat els agermana. Sembla, en aquesta darrera entrega, que el poeta tendeixi a anar-se despullant de totes les retòriques subsumides, riques i denses, per destil·lar una veu més natural i humanitzada, feta més a la mida del lector possible, com un acompte final de la seva vida poètica, que convergeix indefectiblement amb la seva vida civil, “un exercici de la memòria”, en diu encertadament Jordi Cornudella a l’ Epíleg. Cercar la dignitat del to en un cert prosaisme, diríem també, acostant-se per aquí a les maneres de Joan Ferraté, allò que perseguia en els poetes que llegia i s’apropiava.

Hi ha, per tant, si procurem amidar-lo en el vast panorama de la poesia catalana del seu segle, una certa “revolució lírica”, si se’m permet l’expressió, feta de geometries variables entre l’apotegma, la moralitat seca, la sublimació metafòrica, la condensació persistent d’un estil net no exempt de melangia, amb els susdits rectificats d’imatge (en el sentit químic del mot). Un savi de la literatura pot permetre’s aquesta ascesi que dona com a realitat una poesia nova i alhora molt antiga; innova i a la vegada és d’una perennitat marmòria: “Cor doncs de la vida/ salt temps avall i vol de la teva ànima”. La col·locació hiperbatònica que fa notar Cornudella en el penetrant Epíleg és discreta però patent. Innova en la perbocació sintàctica, en la manera de forçar subtilment la llengua, sabedor que és en la distorsió −sense caure en l’agramaticalitat de certes avantguardes− on pot eixamplar el camp semàntic, aquesta idea del poeta en la seva lluita amb l’inefable (que sempre tempta). Per qui ho ignorava, Carles Miralles va ser, també, un poeta.