Crítica
VÍCTOR OBIOLS

La tercera veu del cànon

'La gota negra' de Cèlia Sànchez-Mústich. Pagès editors. 104 pàg. / 13 €

La tercera veu del cànon / PAGÈS ED. Zoom

“Cal engegar”. D’on diantres surt el doll tan afuat d’aquesta dona-poeta, dona-sirena, però no pas per cap caprici teratològic sinó per la resplendor mitològica que traspua aquesta poesia moderníssima, que posa cap per avall totes les retòriques per crear la seva pròpia, sense escarafalls ni sofisticacions ni contemplacions, anant sempre al gra.

De fet, per a qui li sembli críptica cal dir que Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) ofereix les claus de la seva tradició en les tres citacions d’obertura: homenatge a Màrius Sampere, el seu mestre en l’art de fer poesies, i dues citacions, una de la gran Wyslawa Szymborska, com una cosina germana en l’art de l’observació i de la composició, i una altra de Buster Keaton, que diu: “El nostre Heroi vingué d’Enlloc, no anava Enlloc i el van engegar en algun lloc”. L’humor keatonià també li és car a na Cèlia, i ella encara s’ha permès de crear-ne un que gosaria d’anomenar celianesc. Guaiteu com a mostra el poema de la “fe de rates”. I per resultar menys hermètica encara, després del Pòrtic ens ofereix tota una lliçó de poètica: “Una sola memòria / per a tots els jos successius, / una sola consciència / per a tots els jos paral·lels. / Un sol jo / per a totes les memòries / i consciències”. Aquí rau tot, i la poeta va remenant matrassos i alambins amb una traça admirable. La seva poètica és d’una escrupolositat rigorosament científica, però l’eixàrcia i les canyes són màgiques. En la fusió de tremps i de percepcions verbalitzades amb finor i coratge hi trobem aquest segell celianesc que dèiem, que hem d’aplaudir si us plau per força.

Per als qui toquem sostre en el real quotidià, Sànchez-Mústich ens eixampla la mirada. Sembla com si tingués una lupa per l’univers microscòpic grandiós i un telescopi de lents gruixudes que tot ho sonda.

Verdagueriana, perquè en el gra de sorra ens hi mostra l’infinit, en la gota marina els oceans pregons del cor i del cervell humà. Funda teologia poètica? Qui sap. Fila sil·logismes subtils i lògiques vertebrades damunt de la diafanitat de l’absurd de l’existència. Consecutives samperenianes (o com n’haguem de dir), plàcides vigílies, i un enginy metafòric magistral, com el del poema “Ara que esclata la fira / i faig punteria amb el ninot del temps...”, o el drama de l’existència explicat a través de dues plantes, l’azalea i la maranta. En l’epíleg ho diu Navarro: “Ser amb els altres, els altres. I ser en els altres un riu de mudances que es rosega”.