“La memòria també és un paisatge que cal desentumir”, llegim en la prosa titulada L’aixada de l’alba, una de les últimes d’aquest bell llibre de Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972). L’obra alterna unes proses de caire descriptiu, centrals, amb unes paraules essencials, com poemes desenfilats, que repliquen i subratllen alhora les primeres i que estan estampades en pàgina negra, talment com les estrelles esquitxen el firmament nocturn. La combinació de la prosa de ritme morós i la lírica reduïda al nervi nominal -tan pròpia, aquesta última, de la poesia que li coneixíem fins ara a Mas- m’ha fet pensar en els llibres de Francesc Prat. Les proses, més en concret, crec que es podrien relacionar amb la novel·la Marges, de Roger Vilà Padró (pel que en podríem dir la comprensió moral d’un territori determinat). En el cas del llibre de Vilà era el Priorat; en el de Mas, es tracta de la contornada del seu poble natal, Santa Coloma de Queralt: és a dir, el país format per l’Alt Gaià -o la Baixa Segarra- i la vall del Corb. Terres, doncs, d’interior: terra d’aspres i d’arrels fondes, on fins fa uns quants anys en alguns punts encara es podia sentir el dialecte xipella.

El llibre comença amb una prosa, El Molí del Pocurull, que m’ha dut el record d’una poesia de Rilke sobre una casa incendiada: què se n’ha endut el temps, què en podem rescatar. En el cas que ens ocupa, com passa amb altres llocs embardissats descrits en el llibre, l’espai que ja no serveix, deshabitat, és recreat d’una manera fabulosa pel poeta. Aquesta imaginació lírica s’alia, sovint, amb històries que remeten al passat pagès del lloc, a les històries de caràcter mític o folklòric. A vegades, algun d’aquests llocs “existeix en la memòria i davant dels ulls”. Però el més valuós del que s’aborda aquí existeix en la memòria. Perquè una creu de terme “abans devia ordenar una cruïlla física i avui n’ordena, almenys per a mi, una de temporal”. En aquesta memòria del lloc, els noms hi tenen una funció cabdal d’orientació i arrelament. De tant en tant, l’etimologia d’algun d’ells no és clara, i el poeta n’aventura una: és el cas del bellíssim topònim Sant Magí de Brufaganya. En altres casos, Mas considera uns noms per acabar concloent -com és el cas de Clot Afondo i Tros Lluny- que tot és relatiu. No semblen gens relatius, en canvi, la gravetat i el valor d’una obra tan singular com aquesta. Honesta, allunyada de la vana xiscladissa que jo adverteixo en tantes obres de la poesia catalana actual.