Crítica
VÍCTOR OBIOLS

Reïx perquè neix

'Brànquies' de Guillem Gavaldà. Adia edicions. 60 pàg. / 12 €

Reïx perquè neix / THINKSTOCK Zoom

Efectivament, d’entre els milions de probabilitats de fracassar, el naixement és un èxit de la natura, i podríem dir-ne fins i tot miracle, però no cal. La poesia que vol innovar pot optar per mètodes diversos, i sovint contraposats: fer taula rasa amb el passat i fer foc nou... amb el risc de descobrir mediterranis, o cercar la novetat sense perdre el peu basal de la tradició. No val a dir: després de Mallarmé, després de Dickinson, després de Cummings, no es pot escriure segons què. Mentida. Es pot escriure tot, de tot i pertot. Anem remenant la marmita dels gèneres, dels temes, amb tota mena de filaments i floritures, i residus. Cal reconèixer que som pur reciclatge. Guillem Gavaldà estudia els clàssics i escriu una història d’amor sexual (¿o era sexe sense amor?) estilitzada, innovadora, arquitectural. Aquest és un llibre genesíac, i no pel primer llibre del Llibre (de llibres), sinó per metàfora. D’on neix tot? ¿De “l’olorosa gramàtica”, que diu Blai Bonet? Del verb. Sí, esclar! Però de les aigües primordials també, diuen els científics (i deien els mites babilonis).

Obre significativament aquestes Brànquies amb Homer (mar), i tanca amb Simònides (mar adormit) −que s’adormi la bestiassa marina és quelcom, en virtut, impossible-. O és un son curt: massa vida. Del cant XIV, “... o en la gran mar els peixos se l’han menjat”, cita de la versió de l’ Odissea de Riba. És la conversa d’Ulisses amb el porquer Eumeos. I els peixos no s’han menjat ningú, perquè Ulisses és ben viu. Com el poeta. I seguint la pista de les citacions, dins la primera valva homèrico-simonídica, n’hi trobem una altra (recordeu les matrioixques?): Aristòtil (llavor + aigua) i Baquílides, diàfan -“Afona’t ara a la fonda mar que brama”-, i Aeci (tot prové de l’aigua...). Encara més diafanitat?

El primer mot del primer vers de la primera secció, Saliva (= aigua): “S’obren...” Obertura. Condensació màxima: metafòrica, temàtica, orgànica. En el primer poema ja hi és tot. Tot el que es desenvoluparà en el llibre. Tres seccions, tres estadis: Saliva, Granit, Rovell. De líquid al sòlid (on es fa consistent la trobada intercorpòria), i el tercer estadi: la corrosió. Però en el segon estadi trobem més marques paratextuals: Simplici (que repeteix Aristòtil), i el gran Moscos de Siracusa: “La mar, vastíssima, em reclama amb ànsia”. La tercera secció, Rovell, consta d’un únic poema, que queda literalment emparedat entre Aeci i Simònides. El recull havia d’acabar amb el mot genitals, que són genesíacs (i generadors, per torna).

La paradoxa de l’aigua: genera i destrueix, és principi i fi. Un dels símbols més potents de la literatura, amb una llarga tradició, com sap Gavaldà. Però tornem al primer poema, que dèiem que concentra els arguments de l’obra: “S’obren les genives / i et surt tot el petroli del jaciment / d’endins la boca, els / ocells com una / culpa. / La calç / se’m coagula / a les venes”. L’esquinçament (“s’obren les genives”) és necessari per al brot líric (“els ocells”), mitjançant la tinta, “et surt el petroli del jaciment d’endins la boca”, l’oralitat, l’expressió fonda. Hi ha un tamborineig constant, pràcticament a tots els poemes, de pronoms forts i febles, sobretot febles.

I en paral·lel, un seguit de mots força de caràcter moral o psicològic (aquí, “culpa”, assimilat al concepte judeocristià de pecat, o a l’antic d’hamartia −l’error tràgic−). Mots força al llarg del llibre: de la por a la redempció, i n’hi ha vint-i-set més. Déu n’hi do per a un innovador de retallada prosa.