CRÍTICA
Llegim Crítiques 14/02/2020

D’Alfred Sargatal a Gérard de Nerval

'Les quimeres' d'Aurèlia Gérard de Nerval. Pànic Editors. Traducció d’Alfred Sargatal. 144 pàg. / 18 €

Xènia Dyakonova
3 min
D’Alfred Sargatal  a Gérard de Nerval

Un dia de 1999 un professor de literatura d’un institut de Barcelona que aleshores es deia Parc de l’Escorxador (actualment el nom és Ernest Lluch) va ensenyar als seus alumnes de primer de batxillerat un llibre acabat de sortir. Era un recull de cartes d’Octavio Paz a Pere Gimferrer, publicat per Seix Barral. El professor el va obrir en una pàgina en què Paz relata el seu viatge a Europa la primavera del 1979 i va llegir en veu alta: “ Hubo otros momentos buenos en Barcelona: el encuentro con Miró, la noche de la exposición; mi conversación, demasiado corta por desgracia, con Sargatal, hombre finísimo y que - lo presiento, lo sé - es un verdadero poeta ”. Uns quants alumnes d’aquell grup érem lectors de poesia i, encara que no coneguéssim gaire ni Paz ni Gimferrer, eren noms que ens impressionaven. Acabàvem de saber que l’home que teníem davant, l’Alfred Sargatal, era alguna cosa més que un mestre heterodox, d’humor erudit i càustic, que ens parlava de la rosa als llavis (“l’arròs als llavis”, en deia ell), o ens explicava que les rimes masculines “acaben en agut, com els mascles, que acaben en punxa”. Els més tafaners vam preguntar-li què havia escrit i ens va confessar, amb una barreja característica de pudor i picardia, que havia traduït força poesia de l’anglès i del francès, sempre per amor a l’art i als poetes. Més endavant sabríem que es tractava de T.S. Eliot, e.e. cummings, Saint-John Perse, Pierre-Jean Jouve i -un nom que l’Alfred pronunciava amb un to solemne- Gérard de Nerval (1808-1855).

L’últim d’aquesta llista va ser, de fet, el primer poeta traduït per Sargatal. El 1976 Edicions del Mall va publicar la seva versió de Les Quimeres, un recull de sonets mistagògics, el més famós dels quals és El Desdichado, amb la imatge d’“el sol negre de la melancolia”; el 1979 va aparèixer, a Edicions Robrenyo, la traducció d’ Aurèlia, reeditada el 1985 amb pròleg de Joan Perucho. Pànic Editors ha fet molt bé de recuperar aquestes dues traduccions, que des de feia anys eren introbables, particularment la segona. Aurèlia, una narració delirant, precursora de l’estètica surrealista, en què Jung veia una exploració pionera de l’inconscient col·lectiu, no és fàcil de pair: en una primera lectura sembla una acumulació atzarosa de visions més o menys apocalíptiques d’una ment malalta. A més, el títol és enganyós, com en alguns quadres de Brueghel on el fet que dona títol a l’obra queda relegat a un segon pla. Aurèlia, una encarnació fugissera de l’etern femení en què conflueixen Isis, Pandora i Jenny Colon, el gran amor de Nerval, només té una presència marginal al relat. El lector espera que redimeixi els pecats del narrador i el salvi de la follia, però vet aquí la gran sorpresa i revelació del llibre: el narrador, ingressat en una casa de salut, hi coneix un jove exsoldat africà que no hi veu, no hi sent, no parla i no menja. Queda profundament commogut per aquest “ésser indefinible, taciturn i pacient, assegut com una esfinx a les portes supremes de l’existència”. La salvació del narrador rau en la pietat que li suscita aquest personatge, que l’obliga a oblidar-se del seu propi dolor.

Puntualitzem: mentre que la traducció de Les Quimeres és important, sobretot, com a fita en la història de la poesia en català i com a suport per llegir l’original francès, la traducció d’ Aurèlia, malgrat el pas del temps, manté una llengua viva i un ritme natural. Llegint-la ara, cinc anys després de la mort del traductor, alguns encara hi sentim la veu entremaliada de l’Alfred.

stats