La felicitat, la desesperació i un desig impossible

No es pot construir la felicitat si no és sobre els fonaments de la desesperació. La frase és de Marguerite Yourcenar, que va néixer a Brussel·les el 8 de juny del 1903. Em remet a un dels meus llibres de capçalera: La felicidad, desesperadamente, d’André Comte-Sponville, tot i que no és el mateix la desesperació que la desesperança plàcida.

La felicitat arriba, si arriba, quan deixes d’esperar-la i aprens a valorar el que ja tens, això és així. Però no gosaria dir que calgui tastar la desesperació per poder accedir a la plena satisfacció anímica. Ja entenc, crec, per on va la cosa: sense l’hivern no estimaríem tant la primavera, quan vens de la foscor la llum de l’alba et sembla un regal dels déus i després d’una migranya de les que em tomben estic eufòrica perquè em trobo normal. Però a mi dona’m dies sense dolor, el sol desacomplexat del migdia i un juny que duri tot l’any.

Ho canten els Mishima: la felicitat diu que es multiplica per cinc després de patir, cal que plogui abans de veure l’arc de Sant Martí, no hi ha res que encengui la vida millor que entendre que ens hem de morir. I la tornada: si vols que surti el sol, abans s’haurà de fer de nit.

Entesos, el missatge és clar i com a cançó funciona. Però el meu desig impossible no és que surti el sol, sinó que no es pongui mai. Ja m’ho faré venir bé per apreciar-ne la claror i l’escalfor sense necessitat de passar per l’obscuritat glaçada. Perquè sí, és un consol que hi hagi llum al final del túnel, però seria preferible no haver-hi entrat. I un consol només és un consol, no és en cap cas una benedicció.

Quan s’amaguen sota el llit els monstres obscurs del record

Hi ha túnels sense sortida i nits que no s’acaben mai. Hi penso tot llegint Només nit, el debut literari de John Williams, una novel·la breu publicada per primer cop el 1948 que acaba de treure Edicions 62, amb una traducció al català d’Anna Llisterri. De nen, l’Arthur va ser testimoni d’un fet terrible que mai no ha pogut expulsar dels racons més tenebrosos del cervell. Els “monstres obscurs del record” l’assalten en qualsevol moment, són uns fonaments massa horrorosos per poder-hi construir res de sòlid al damunt.

John Williams és l’autor de Stoner, aquella novel·la sobre un personatge aparentment anodí que ens va fer aprendre a valorar la literatura de les coses petites i, de rebot, la vida petita (o va ser al revés?).

A la vida no tenim altra cosa a fer excepte viure

Quan tenia vint-i-tants anys, William Stoner va acceptar una plaça de docent a la universitat on ensenyaria fins a la mort. “No va passar mai de la categoria de professor ajudant, i eren pocs els estudiants que el recordaven ni que fos vagament després d’haver assistit a les seves classes”, llegim a l’arrencada de Stoner. I tot i així, tot i saber que la biografia del protagonista no amaga un trauma secret, tot i ser un personatge a qui no li passa res, la lectura de l’obra -escrita el 1965 i redescoberta el 2006 per The New York Review of Books - resulta fascinant. Més fascinant, de fet, que la lectura de Només nit, per bé que en aquest llibre anterior sí que hi ha un record tràgic que fa d’esquer i que no se’ns revela fins més enllà de la pagina cent.

A la vida no tenim altra cosa a fer excepte viure, ens deia en versos Nâzım Hikmet, considerat el poeta més important de la literatura turca del segle XX. I això és tot i això hauria de ser prou. Anar vivint i anar llegint i anar plantant oliveres. Els trasbalsos que ens enfonsen en la misèria apareixen sense que els hàgim convidat, però tampoc convé invocar-los. Si el preu a pagar per la felicitat és la desesperació, potser el tracte no ens surt a compte.