BarcelonaUn parell de lectures que he estat alternant aquests dies m’han fet plantejar-me una pregunta que és recurrent entre lectors: ¿l’entorn en el qual llegim els llibres aporta algun valor afegit? És a dir: ¿si llegim Sota el volcà amb un got de whisky a les mans i en ple mes d’agost, la llegim millor? ¿Només podem llegir El conte de Nadal de Dickens sota una manta? ¿Si ens desplacem exactament al lloc on passa un llibre i el llegim envoltats del mateix paisatge o ambient que (en teoria) van inspirar l’autor som millors lectors del llibre en qüestió? Ens diu més coses? No hauria de ser així, la literatura és un dispositiu prou poderós i essencialment mentider que consisteix precisament a fer passar bou per bèstia grossa, però tot i això... fa pocs dies llegia el Canigó de Verdaguer als peus d’aquesta muntanya (nevada i imponent) i cada vegada que ensopegava amb algun topònim que havia trepitjat aquell mateix matí el mecanisme simbòlic del llenguatge feia un doble salt: un primer, l’habitual, que és el que genera la comprensió lectora (i la literària, i la històrica, i tot el que duem incorporat com a lectors), i un segon, més subtil, gairebé fantasmagòric, que em feia veure congestes de neu en el blanc d’entre els versos. 

En canvi, llegint La nit portuguesa, el dietari sensible i intel·ligent que el poeta Gabriel Ventura va escriure durant el rodatge de Liberté, la darrera pel·lícula d’Albert Serra, he tingut l’experiència contrària. Tot el rodatge es va fer al sud de Portugal a més de trenta-cinc graus de temperatura, amb xafogor, ofec i aquella sensació de cervell liquat, a punt de fondre’s, que ho esmorteeix tot: la mirada i les idees. I l’he llegit sota una manta, en aquest novembre rigorosíssim, i m’he maleït per no haver-ho fet abans, estirada a l’hamaca del mes d’agost, per veure com les paraules es fonien sobre la pàgina. 

Tots els que posen llibres a la maleta sobre el lloc on estan a punt de viatjar entendran de què parlo. Al cap i a la fi, tot obeeix al mateix esperit omnívor dels lectors, que voldríem que l’experiència de la lectura, tan deslligada de la realitat i abstracta com és, arrelés en algun lloc. Que les paraules ens ajudin a volar ("Lo Canigó és una magnòlia immensa") però que després ens facin baixar suaument pel vessant d’una muntanya.