Llegim 01/08/2021

Els secrets del rodatge més tòrrid d'Albert Serra

'La nit portuguesa', de Gabriel Ventura, segueix la creació de la premiada 'Liberté'

3 min
Albert Serra, amb el primer ajudant de direcció, Román Bayarri, carregant un palanquí en un bosc portuguès

BarcelonaL'última pel·lícula d'Albert Serra, Liberté, començava com una ficció històrica inofensiva: un grup de llibertins de finals del segle XVIII planejaven raptar unes novícies. Els diàlegs, reflexius i provocadors, donaven pas a l'acció nocturna, una concatenació d'escenes sòrdides, sàdiques i estetitzants. "La festa galant es converteix en missa negra": així descrivia Le Magazine Littéraire el film, que va guanyar el Premi Especial del Jurat de la secció Un Certain Regard al festival de Canes 2019.

Mesos abans d'aquesta fita, el director i el seu equip, integrat pels habituals d'Andergraun films, però també una part francesa, una altra de portuguesa i dos actors mítics de llarg recorregut, Helmut Berger i Ingrid Caven, van passar tres setmanes rodant la pel·lícula en un bosc de l'Alentejo portuguès. Serra va convidar l'escriptor i traductor Gabriel Ventura perquè escrigués sobre l'experiència. El resultat, La nit portuguesa (Contra, 2021), s'endinsa en l'esgotador, exigent i imprevisible mètode creatiu del cineasta. "Els rodatges de l'Albert són una festa molt a l'estil de Warhol i Fassbinder –diu Ventura–. Tots tres posen el plaer i el treball al mateix nivell". Ventura va entrar en contacte amb la troupe d'Andergraun a través d'amistats comunes. "El 2015 vaig passar una setmana i mitja delirant a Balaguer durant el rodatge de Singularity –recorda–. Va ser una performance que es va anar allargant durant hores i hores. Vaig acabar fent d'actor. El meu paper va ser el de xeic àrab".

El repte amb Liberté era més alt. "Vaig ser a Berlín el febrer del 2018, els dies previs a l'estrena de l'obra de teatre de l'Albert a la Volksbühne –recorda–. Aquella peça tenia un inici, un nus i un desenllaç. La pel·lícula era tota una altra cosa". A Portugal, Serra va partir d'aquell guió per improvisar un "poema nocturn", un trajecte que desembocava en el sexe explícit, la submissió i el deliri. "A l'estrena de Liberté a Canes, el maig del 2019, alguns actors van quedar molt impressionats, no s'acabaven de creure que ells haguessin format part de tot allò", diu Gabriel Ventura.

Gabriel Ventura, a Barcelona, aquest juliol

El cinema és màgia i alhora tedi

A més de la fascinació per la literatura, que l'ha portat a escriure llibres com W (Edicions Poncianes, 2017) i Apunts per a un incendi dels ulls (Documents Documenta, 2020), Gabriel Ventura ha tingut una gran relació amb el cinema des de petit. "Vaig començar amb aquells blockbusters dels 90, plens de mafiosos i fugitius, i quan vaig començar a estudiar humanitats vaig endinsar-me en el cinema independent", explica, abans de citar alguns dels noms que més el van impressionar: John Cassavettes, R.W. Fassbinder i Dennis Hopper. "El cinema té una aura màgica i idíl·lica que contrasta amb el que representa un rodatge –admet-– Hi ha moltes estones de preparació, d'avorriment i de tedi. Aquest element havia de ser molt present al llibre".

Mentre els llibertins posen en pràctica les seves fantasies i depravacions, l'equip s'ha de preocupar de la bona sonorització, de mantenir els vestits i les perruques dels actors en bon estat i d'infinitat de petits detalls que Ventura consigna, combinant-los amb una mirada lírica a l'Alentejo portuguès. "És un lloc molt particular, molt catòlic i a la vegada amb una gran presència del comunisme –diu l'autor–. Algunes nits, quan tornava del bosc, pensava en com reaccionarien els habitants si sabessin que havíem filmat aquelles escenes tan explícites. Si veus la pel·lícula pot semblar que patíem molt, però era un cachondeo total".

Així i tot, La nit portuguesa consigna també la dissolució entre alguns dels actors i els personatges que interpretaven, els problemes amb el cap de perruqueria, les reivindicacions laborals de la plantilla francesa i les enganxades entre alguns dels actors. L'ombra del director s'amaga rere cada escena i cada polèmica. "L'Albert és un especialista en matar mites: si a La mort de Lluís XIV es carregava Jean-Pierre Léaud, aquí liquida Helmut Berger, que va ser un dels actors fetitxes de Luchino Visconti", explica Ventura. Amb Ingrid Caven va anar més enllà: l'actriu alemanya va quedar suprimida de la pel·lícula després de rodar un gran nombre d'escenes. "És la primera vegada a la història del cine que la protagonista no surt al muntatge final", va dir l'actriu quan el productor li va comunicar la notícia.

La creativitat d'Albert Serra no s'atura. Aquestes setmanes, el director i el seu equip són a la Polinèsia francesa, rodant un melodrama ambientat en el present i protagonitzat per una escriptora que, després d'una primera novel·la d'èxit, està bloquejada. Gabriel Ventura no hi ha pogut anar. "Ara que he escrit un llibre que parteix d'una experiència real i hi aprofundeix, m'agradaria provar una ficció –avança–. Igual que el cinema de l'Albert, encara no sé cap on anirà".

Un cineasta amb molta literatura al darrere

La nit portuguesa és el tercer llibre que motiven les pel·lícules d'Albert Serra. El primer que s'hi va aproximar, en clau d'autoficció, va ser Albert Forns a Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), amb la qual va guanyar el premi Documenta 2012 i que va publicar Empúries. "La novel·la es planteja com un joc –explicava Forns llavors–: és un relat de ficció sobre algú que es transforma en un altre, el retrat polièdric d'Albert Serra, i també un conjunt d'assajos sobre artistes com Warhol, Barceló, Dalí...".

Tres anys després va ser el poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda qui s'hi va aproximar amb Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa (Comanegra, 2015), on explicava el rodatge d'Història de la meva mort. Pons Alorda recorda que Serra no li "va posar gens fàcil" per escriure el llibre: "Ni s’explicava ni em volia dir gaire cosa. A poc a poc, vaig descobrir que aquesta estratègia formava part del seu mètode de rodar, que crea molta violència, perquè la gent que s’hi veu involucrada se sent abandonada i treballa fins a l’esgotament”. Gabriel Ventura creu que el cinema de Serra interessa tant als escriptors perquè "la seva formació és literària i bona part de les seves pel·lícules neixen de llibres". Honor de cavalleria (2006) donava una visió molt personal del Quixot, El cant dels ocells (2008) reimaginava el mite dels Tres Reis d'Orient i Història de la meva mort (2013) barrejava la vida de Casanova amb la llegenda del comte Dràcula.

stats