HE LLEGIT NO SÉ ON

La vida interior de Víctor Català

La vida interior de Víctor Català / DAVID BORRAT Zoom

Sobre un pseudònim “ridícul” i un problema “vexat i empipador”

Per a Gabriel Ferrater, parlar de Víctor Català volia dir parlar només de Solitud i de Caterina Albert. Com si fos autora d’una única obra. I com si no signés amb nom masculí: “Crec que a aquest pseudònim de Víctor Català valdria més que hi renunciéssim tots al més de pressa possible, perquè és un pseudònim ridícul i, a darrera hora, ha de cedir”, va dir el poeta i crític en una de les conferències que va fer a la Universitat de Barcelona a mitjans dels seixanta i que ara s’han publicat de forma íntegra en un volum la mar de sucós: Curs de literatura catalana contemporània (Empúries, edició de Jordi Cornudella). “Fatalment, no ha de quedar ningú d’aquí a cinquanta anys que digui Víctor Català quan vulgui dir Caterina Albert”, insistia Ferrater. Cinquanta-dos anys després d’aquesta profecia, el pseudònim de Víctor Català fins i tot ha fet de cap de cartell d’un espectacle musical a la Sala Apolo, centrat en textos de l’escriptora.

Dit això, Ferrater tenia una capacitat admirable per opinar amb prou encert i sense pèls a la llengua sobre un munt de qüestions. Pel que fa a Solitud, creia que és un d’aquells llibres que plantegen “un dels problemes més vexats i més empipadors de la crítica literària”. El següent: “És un llibre que té una interpretació, crec, absolutament única, coherent i inatacable, però que planteja aquest problema vexat i empipador, que és: ¿fins a quin punt Caterina Albert tenia consciència d’aquesta interpretació i de tot el que havia posat dins la novel·la?”.

L’escriptora i les imatges simbòliques de la novel·la

Gabriel Ferrater sabia que la discussió sobre si un autor ha posat realment dins la seva obra tot el que hi trobem fa de mal plantejar d’una manera racional, perquè equival a plantejar-se, per exemple, fins a quin punt els parlants d’una llengua en coneixen la gramàtica. D’una banda, “el sentit que té un llibre, si hi és, només hi pot ser perquè realment l’autor l’hi hagi posat”. Aquí l’autor de Les dones i els dies apel·lava a la pròpia experiència: “Sempre he vist que cap dels lectors, dels meus amics, de la gent que ha comentat amb mi els meus poemes, no hi havia vist mai ni de bon tros tot allò que jo hi havia posat”.

En el cas de Víctor Català, però, que Solitud sigui el relat d’una al·lucinació eròtica porta els crítics a preguntar-se si ella en tenia consciència; i si es resisteixen a creure que, en efecte, l’autora manegava a voluntat el joc simbòlic de la novel·la és sobretot per una raó exterior: per “la mena de persona que era Caterina Albert”.

Es pot viure amb tota la intensitat del món sense sortir de casa

L’escriptora de l’Escala va passar la infància i joventut del tot reclosa (tenia dinou anys quan va veure el mar per primera vegada, i vivia a tocar de la platja) i la reclusió va ser una constant al llarg de la seva vida.

“Tenim una tendència a creure -explicava Ferrater- que una persona que ha viscut així no pot haver desenvolupat una lucidesa i una capacitat crítica suficient per ser capaç de crear un complex de símbols psicoanalítics realment coherents. Ara: això és una fal·làcia”.

Perquè defugir el món social i concentrar-se en un mateix pot tenir mala fama de portes enfora, però no està escrit enlloc que la introspecció sigui menys fructífera des del punt de vista de la cultura imaginativa. Ras i curt: es pot viure intensament sense sortir de casa. Gabriel Ferrater recordava que, quan Josep Maria de Sagarra va dir o va insinuar que Carles Riba no havia viscut, Riba va replicar: “I ara! ¿Què es pensa aquest ximplet? ¿Que es pensa que ha viscut més perquè s’ha passat la vida fent el cul de cafè?”.