Es diu que la veritat és una i la mentida múltiple i, per tant, que això afavoreix clarament la segona. És molt difícil trobar la veritat i molt fàcil dir mentides. La filòsofa Franca D’Agostini, a qui fa uns mesos vam tenir amb l’ARA en un debat al monestir de Pedralbes, n’ha trobat moltes, de formes de mentir, en un llibre que de veritat us recomano: Mentira, publicat a Buenos Aires per Adriana Hidalgo Editoria.

La mentida se serveix de la fragilitat de la veritat. Alhora se n’aprofita i provoca la degradació de la democràcia. Però la mentida és filla de la veritat: sense aquesta no existiria. “Els nens aprenen el concepte de veritat només després d’haver fet seus els conceptes d’engany i error”. De fet, segons l’autora, “és la sospita de la mentida el que genera veritat”. El nihilisme nietzschià -la veritat no existeix- ha donat ales a la mentida, però quan tots mentim i tots sabem que mentim, l’efectivitat de la mentida desapareix. ¿Hem arribat ja en aquest punt en l’era de la postveritat? D’Agostini creu que, seguint el consell de Maquiavel, el Príncep, després d’haver après a mentir durant segles, ara hauria “d’aprendre a dir la veritat”. En tot cas, la rèplica a Nietzsche és senzilla: l’afirmació que la veritat no existeix no pot ser veritat perquè la veritat no existeix...

Però anem a les formes de mentir, que són moltes. Es pot mentir de re (sobre les coses), de se (sobre les creences, emocions...) i de dicto (sobre el llenguatge, els conceptes). Es pot confondre (dir una veritat per fer creure alguna cosa falsa), es poden dir mentides pietoses (amb bona intenció), es poden dir mentides defensives (combatre la mentida de l’enemic amb una mentida), es pot manipular (distorsionar la veritat sense arribar directament a mentir: cosa habitual en publicitat i política, com bé saben els spin doctors ), es pot ser imprecís (escudar-se en l’ambigüitat de la realitat). El que és menys habitual és la mentida simple i evident. Els nazis, per exemple, mai van parlar obertament de l’extermini dels jueus, la “solució final”.

D’Agostini també parla de prementides: “La construcció d’una realitat fictícia sobre la qual fer actuar la falsedat, que serà considerada veritat”. La prementida treballa molt amb els prejudicis i les emocions, i actua per mecanismes de simplificació i polarització. És enemiga de la raó. La prementida també fa servir la veritat contra la veritat. I després ens adverteix sobre les metamanipulacions: “Treure partit de l’escepticisme i la sospita, característics de la recerca de la veritat, a favor de la mentida”. Són les clàssiques teories del complot que hi hauria al darrere, per exemple, de l’atemptat a les Torres Bessones: “Si existeixen proves del complot (encara que siguin falsificades i malinterpretades), aleshores el complot existeix; si no existeixen proves, llavors això confirma el complot, atès que les proves han estat eliminades”.

De la mà del que el periodista Flores d’Arcais va escriure un dia per combatre la plaga de la corrupció, D’Agostini reivindica “la ingenuïtat i el simplisme de la veritat”. Perquè sí, és veritat que necessitem la veritat.