BarcelonaBoris Pahor té 107 anys. La seva ciutat és Trieste; la seva llengua, l’eslovè. De petit va veure com el feixisme italià pràcticament liquidava la minoria eslovena, considerada per Mussolini "una raça inferior", els slavi, paraula que gairebé equiparaven amb schiavi (esclaus). La seva joventut va fondre’s del tot als camps d’extermini nazi, on va ser deportat el 1944: el 27 d’abril de 1945 va ser alliberat de Bergen-Belsen. A finals de 1946 va tornar a Trieste, territori administrat per anglesos i nord-americans fins al 1954, quan es va reincorporar a la república italiana. Allí va treballar de professor de literatura italiana -la llengua que li havien imposat- fins al 1975 mentre escrivia en eslovè la seva obra, durant dècades gairebé ignorada de tothom.

Segons el cens austríac de 1910, a la regió de Trieste -era el port mediterrani de l’imperi austrohongarès- el 1910 hi havia un 50% de població eslovena o croata. El 1914 la regió tenia 326 escoles públiques en llengua eslovena. A partir de 1920, Mussolini se les va carregar. Als 10 anys Pahor, com tants altres nens i nenes, va veure’s forçat a estudiar en una llengua que desconeixia. Els eslovens es van convertir en forasters a casa seva. Tot això és imprescindible per entendre l’obra de Boris Pahor i ho explica Simona Skrabec al pròleg del llibre La pira al port (Periscopi), un recull de narracions del centenari autor que ella mateixa ha traduït. Fins als anys 90, quan va ser traduït al francès i quan l’any següent va culminar el procés d’independència eslovè, Pahor no va començar a esdevenir un referent, primer al seu país (la Iugoslàvia comunista l’havia silenciat i prohibit) i després a tot Europa.

Els contes seleccionats per a aquest llibre es construeixen tant sobre la memòria infantil com sobre la dels camps d’extermini. Malgrat el trauma de les dues experiències, la narrativa de Pahor transmet una estranya dolçor, escrita sobre un pòsit de tendresa i vitalitat, de manera que tant rere de les dures experiències del procés d’assimilació forçosa com de la brutalitat dels camps de concentració emergeix la humanitat, a vegades contradictòria i indomable, de la persona que pateix. En l’últim text del llibre, que abans d’esdevenir un conte va ser un capítol dels seus dietaris de 1983, Pahor conclou: "L’alegria i l’entusiasme de l’home actual són conseqüència d’un desig subconscient d’escapar de la maldat". Ell mai ha volgut silenciar els seus records dels temps brutals. Al contrari. Els ha posat paraules i ànima, els ha recreat perquè no se’ls endugués el vent de la bora, la tramuntana que bufa amb fúria a Trieste. I així els ha convertit en un missatge universal de dignitat. En la seva recerca de l’origen del mal, el que acaba trobant Pahor són espurnes de bondat, de serenitat, de pau socràtica.