Fa un parell de setmanes va ser el Dia Internacional de la Traducció, que se celebra el 30 de setembre en honor al patró de l’ofici, sant Jeroni, que fa mil sis-cents anys va traduir la Bíblia al llatí. Enguany la jornada ha coincidit amb la publicació de dos manifestos que posen sobre la taula alguns problemes que assetgen el col·lectiu de traductors.

D’una banda, un manifest de la branca de traductors d’ACE, que denuncia la precarietat del mercat. Les tarifes fa anys que estan estancades, però el cost de la vida puja, de manera que els traductors es veuen abocats a treballar com esclaus per arribar a final de mes, la qual cosa repercuteix en la qualitat de les traduccions. Tothom sap que surt més a compte traduir el manual d’una rentadora que el darrer premi Nobel. Bé, en el fons, no deixa de ser un reflex del valor que atorguem a les coses que ens envolten, i segurament en aquest món nostre són més importants les rentadores que la literatura, no ens enganyem. Els arguments ja ens els sabem de memòria: el mercat és petit, costa amortitzar els costos, les editorials tampoc es fan d’or, etcètera. Però és indignant que el sector estigui en un moment tan bo (o això diuen les xifres de vendes i companyia) i que els traductors encara siguin objecte d’aquest abús econòmic continuat, que se sosté també per la situació de desprotecció del traductor, ja que té ben poc marge de negociació (un David traduint des de casa contra els Goliats empresarials que li imposen les condicions de treball).

El segon manifest que s’ha publicat aquests dies té a veure amb la intel·ligència artificial i el promou En Chair et en Os, un col·lectiu que defensa la traducció humana. D’una banda, denuncien que els motors d’IA s’enceben amb dades massives, entre elles textos d’autors i traductors que són utilitzats sense cap mena de compensació. De l’altra, expressen la seva preocupació per la mecanització de la traducció, perquè la IA tendeix a reproduir biaixos de gènere i de raça (ja se sap, l’humà per defecte és un home blanc, i la resta no som més que subtipus de l’humà estàndard).

Estic rotundament d’acord amb aquests dos manifestos, tot i que crec que els falta concreció. Al capdavall, les abstraccions tenen sempre un aire vague amb ecos d’idealisme. Les abstraccions viuen al món de les idees; els traductors, en canvi, viuen al món real, on la gasolina es paga massa cara i el preu de l’oli d’oliva s’enfila que fa por.

Em sembla que per obrir els ulls a la gent no basta de dir que els traductors cobren poc: fet i fet, això de poc és d’una subjectivitat vaporosa. Per això, crec que cal posar-hi detalls (en la vida, com en la literatura, són els detalls el que importa). Per exemple, cal explicar que la pàgina traduïda s’està pagant a uns 13 o 14 euros. Amb les puntualitzacions que calgui: depèn del projecte i de la combinació lingüística; els grans grups sempre són els que més abusen i collen amb tarifes indecents; amb l’anglès la cosa es complica: hi ha molta oferta, per tant, poden pagar tarifes encara més ràncies; les editorials independents paguen una mica més, però diria que rarament més de 15 euros per a llengües europees.

Però aterrem aquests 13 euros, perquè si no ets del sector, ¿com pots saber si és molt o poc? 13 euros = 1 pàgina traduïda = unes 330 paraules. ¿I quant es tarda a traduir 330 paraules? Bé, depèn, esclar, no tots els textos tenen la mateixa dificultat. Jo, que crec que soc prou ràpida, de mitjana puc traduir 400-500 paraules per hora. Però això només és una primera versió en brut. Després venen les revisions: dues, tres, cinc, això ja va a gustos. Sigui com sigui, el resultat és que el preu per pàgina acaba sent, aproximadament i en el millor dels casos, el preu per hora. El problema s’agreuja pel fet que traduir et fregeix el cervell. Si vols traduir vuit hores durant una jornada, vol dir que la jornada s’allargarà nou o deu hores: és una feina mentalment extenuant, de manera que necessites descansar per refrescar la matèria grisa. No fer pauses és un suïcidi neuronal. Posem per cas, doncs, que de vuit hores de jornada te’n queden sis i mitja d’útils (productives). Això resulta en uns 1.700 euros mensuals, que un cop restat l’IRPF del 7% i els 300 euros d’autònoms no arriben a 1.300 euros al mes (i amb una cotització que quan et jubilis lamentaràs). Llegia aquesta setmana que el lloguer mitjà a Barcelona supera els 1.100 euros. Oh, sí, quin gran moment econòmic que viu el sector del llibre! Aneu a la merda.

A sant Jeroni li van pagar la feina amb la canonització (i l’entrada al paradís). És sabut que perquè et facin sant cal demostrar haver perpetrat algun miracle. Podríem començar ja amb la paperassa per santificar els nostres traductors. Com a prova del miracle, només caldrà aportar un detall dels ingressos acompanyat dels tiquets del supermercat de torn. Mentrestant, ens podem anar avesant a llegir manuals de rentadores abans d’anar a dormir.