Joan Fontcuberta, in memoriam
La gent està obsessionada, des de l’alba del romanticisme, per una idea d’originalitat que només té patent des de l’inici del segle XIX. El romanticisme es va inventar el mite del “geni singular”, del “geni creador”, de “l’obra única i inimitable”, i per això qualsevol còpia d’un quadre, per molt perfecta que sigui, és habitualment considerada un frau, i qualsevol traducció, de la llengua que sigui al català o a la llengua que vulgueu, sempre serà entesa com un subproducte, com una cosa mancada de mèrit i de genialitat.
Galdosa opinió, i maleïts els romàntics que, malgrat que es dediquessin ells mateixos a la traducció, a més del seu ofici suposadament “original”, van escampar, almenys a Europa, la idea que va trobar, en llengua italiana, una expressió que ha fet saó: Traduttore, traditore. ¿Algú s’ha parat mai a pensar que un “escriptor original” té una idea i troba de seguida les paraules adequades per expressar-la, mentre que el traductor no troba cap idea -ja hi són totes, al llibre, de la mà de l’autor- però ha de trobar, amb una paciència infinita, l’expressió en la llengua de sortida que més s’assembli -ai! per desgràcia, mai del tot- a l’original que tradueix?
¿Tothom seria capaç de trobar de seguida l’equivalent català de l’expressió castellana Si te he visto, no me acuerdo? És obvi que Si t’he vist, no me’n recordo no existeix ni forçant la més gran imaginació catalana. El més correcte és dir una cosa ben diferent: Tal dia farà un any. I què me’n dieu d’ A trancas y barrancas? Té una traducció que us ha de passar pel cap... ja sigui de seguida o a força de pensar-hi: A empentes i rodolons. Res a veure amb l’original. ¿Un somiatruites és un sueña tortillas, com deia Pla, per facècia? Doncs no: en castellà se’n diria, només aproximadament, un iluminado, un inspirado o un alumbrado.
Seny és del tot intraduïble: s’hi hauria de posar un substantiu amb dos o tres adjectius per donar exacta mesura del que vol dir la nostra paraula. Cursi ho diem, però no existeix en gairebé cap altra llengua que en castellà: l’anglès camp o snobbish només s’hi assemblen remotament.
Ara imagineu, lectors, un llibre de cinc-centes pàgines escrit en una llengua no pròpia que ha de ser traslladat a la nostra llengua. És una operació d’artesania; de fet, és un disbarat. I, a pesar del disbarat que comporta tota traducció, Jeroni va traduir la Bíblia de l’hebreu; Erasme, el Nou Testament del grec; Valéry, les Bucòliques de Virgili del llatí. Gràcies a ells podem llegir tot això. I gràcies a Joan Fontcuberta podem llegir desenes de llibres que van ser escrits en alemany.
