03/03/2023

Totes les paraules de 'Doctor en Alaska'

3 min
Chris Stevens a 'Doctor en Alaska'

BarcelonaM’he enamorat, però no sé exactament de qui... o de què. He començat a veure Doctor en Alaska, que com deveu saber està disponible a Filmin, i no em puc treure Chris Stevens del cap. Us situo, per si no heu vist la sèrie: és un personatge, d’uns trenta anys, amb un passat criminal lleu, que s’instal·la a Cicely, el minúscul poble d’Alaska on se situa la sèrie. S’hi ordena com a pastor, però, sobretot, és el DJ i locutor del programa diari Chris in the morning. És guapo? Diria que sí, però no és això el que m’atrau d’ell. 

“¿Et penses que m’agrada, el teu físic? El que jo vull són les paraules”. Això és el que li diu una noia que el va a veure, que ha quedat fascinada per unes cartes escrites per ell en què ha atribuït a una moto unes qualitats que a ella l’han excitat molt. En Chris entén de seguida que no se’l vol endur al llit, sinó que aquella noia ha descobert el poder, també eròtic, de les paraules. Llavors ell li parla del Kama Sutra, de Henry Miller i de Baudelaire, i ella cada vegada té els ulls més oberts: “No pensava que es pogués fer, això!” Aquest fragment del capítol sis de la segona temporada és una meravella: poques vegades s’ha explicat tan bé la fascinació que pot produir el llenguatge, la seva capacitat evocadora, que, de fet, plana en tota la sèrie. En Chris, a més de posar música, llegeix llibres en antena i fa reflexions filosòfiques. Té moltes inquietuds, i pot començar el dia citant Carl Jung o Kant en antena, cosa que vol dir que l’escolta tot el poble. També els llegeix Shakespeare, Camus, Edgar Allan Poe, Dostoievski, Emily Dickinson o Mary Wollstonecraft, entre molts altres.

Tot això em té absolutament fascinada, enamorada, fins i tot, per la naturalitat com està introduït a la sèrie. No hi ha esnobisme ni elitisme, no hi ha adoctrinament: els pensadors i escriptors, simplement, formen part del paisatge. No se’ls dona una importància especial, ningú es penja cap medalla per incloure Voltaire en una sèrie pensada per a un públic general, i jo crec que, alhora, aquesta dimensió “literària”, o filosòfica, és una de les coses que dona personalitat a aquesta sèrie tan diferent, tan magnètica i tan lliure. 

I d’on ve, aquesta particularitat? Pocs dies després que els Guionistes Associats de Catalunya celebrin els primers 25 anys (felicitats!, us veiem, encara que no ho diguem sovint), jo busco els creadors de Doctor en Alaska. Un d’ells, també guionista, és Joshua Brand, que també va ser un dels responsables de A cor obert (si vèieu la sèrie, segur que ara n’esteu taral·lejant la sintonia!). En una entrevista, explica que gaudia fent aquella sèrie de metges perquè li agrada aprendre coses i és molt lector. Quan parla de Doctor en Alaska, afegeix que li interessen les idees: tenir-ne, llegir-ne, parlar-ne. Exactament, el que fa en Chris. Suposo que és a Brand, doncs, a qui li he d’agrair que el personatge llegeixi, amb la mateixa naturalitat, les Fulles d’herba de Walt Whitman o llibres infantils i juvenils com Allà on viuen els monstres, de Sendak, o Ullal blanc, de Jack London. Crec que va ser amb això que em va acabar de robar el cor. Volem les paraules, i les volem totes.  

stats