UN TAST DE CATALÀ

¿Podem topar(-nos) amb algú per atzar?

Són pronominals els verbs que es conjuguen amb un pronom feble que coincideix amb la persona del subjecte i no fa la funció de complement. “Em rento” no és pronominal i “Em queixo” sí, perquè en el primer cas em fa d’OD i en el segon no fa cap funció sintàctica. Que un verb sigui o no pronominal és un tret lèxic, propi de cada llengua, com ho prova que el català contrasti sovint amb el castellà. L’exemple més repetit és “He caigut” enfront de “ Me he caído ”.

Partint d’aquesta base, l’ÉsAdir -entre molts altres llibres d’estil- remarca que topar és un “verb no pronominal” i que, per tant, hem de dir “Ha topat amb la realitat” i no pas “S’ha topat amb la realitat”.Observem, però, que topar té dos sentits. D’una banda, vol dir xocar amb algú o alguna cosa i, de l’altra, trobar algú o alguna cosa per atzar.

En el primer sentit és intransitiu. Quan xoquem amb algú, diem que hi topem, no pas que el topem. En canvi, en el segon sentit el diccionari ens diu que és transitiu: “Quan ja no pensava en ell, un dia el vaig topar al carrer”. Com que és transitiu, “Ens vam topar” o “Es van topar” no serien pronominals, perquè ens i es -com em a “Em rento”- serien l’OD.

La intuïció confirma que, quan vol dir xocar, el verb topar és intransitiu i no pronominal. En canvi -contradient el diccionari-, quan vol dir trobar per atzar, l’ús més estès és un topar intransitiu (“L’altre dia vaig topar amb X”) que té una variant pronominal (“L’altre dia em vaig topar amb X”) i potser poc genuïna també força estesa. De fet, el Diccionari d’ús dels verbs de Ginebra i Montserrat només recull exemples intransitius -i no pronominals- de la segona accepció.

Trobaria, doncs, aberrant que la vaca cega es topés de morro amb l’esmolada pica, però no em sona tan malament que Josep Pla digui que “topar-se, en aquelles grises latituds, amb un gran nucli urbà de gust neoclàssic produeix una impressionant sorpresa”. I, en tot cas, cal que el DIEC accepti l’ús intransitiu de la segona accepció.