BarcelonaLes enciclopèdies i els diccionaris antics tenen una característica molt agradable per als amants de la literatura: els articles hi estan redactats segons l’òptica intel·lectual de cada moment, i, si cal, amb gran fantasia. Així, per exemple, el Dictionnaire historique, critique et bibliographique de Chaudon, edició de París, 1821-1823, presenta uns articles sobre literatura catalana que resulten d’allò més pintorescos. Ramon Llull hi posseeix deu columnes (tres més que Descartes), sens dubte a causa del prestigi, llavors encara, del lul·lisme al continent. Ausiàs March també hi surt ("poète de Valence en Espagne"), el qual, segons les primeres línies, "va celebrar en els seus versos una compatriota seva anomenada Teresa Bou" (¿Teresa d’Híxar?), dada que no sol trobar-se a cap diccionari dels nostres dies i que és del tot hipotètica. I afegeix: "March va ser menys fidel a la seva Teresa que Petrarca a Laura, perquè el valencià també va celebrar una Borja, neboda de Calixt III". Quina tafaneria!

Jordi de Sant Jordi costa molt de trobar, perquè entra per "Messen ("mossèn”) Jordi", i quan es troba porta un anacronisme que hauria agradat molt a Borges: "Va viure a mitjans del segle XIII... Petrarca, al segle següent, el va llegir, i en va treure profit". És a l’inrevés, si és que va ser, perquè Petrarca va viure al segle XIV i Jordi al XV, contemporani de March. D’Arnau de Vilanova diu que, mirant de trobar or per mitjà de l’alquímia, va descobrir els àcids sulfúric, muriàtic i nítric, l’esperit de vi –ja descobert als orígens de la vinicultura!– i l’oli de terebintina. És clar que remet a una vida d’Arnau de l’any 1716. Tanta antigor va permetre als savis ulteriors, com Miquel Batllori, puntualitzar què hi havia de veritat i què de fantasia en aquelles informacions.

Diu una cosa molt correcta, en canvi, sobre Alfons el Magnànim –el rei humanista de la Corona d’Aragó–, i això és que Beccadelli, el Panormita, preceptor i biògraf d’Alfons, "le flatte souvent beaucoup trop". És a dir, en català actual, "l’ensabona massa", cosa gens estranya si tenim present que aquella biografia va ser pagada pel rei. Això encara passa. ¡Delícia dels llibres antics, en què l’ambigüitat de la història sempre queda estàlvia com, en el fons, va continuar passant amb qualsevol diccionari posterior!