BarcelonaVaig conèixer la Siri Hustvedt fa pocs anys, quan va venir a presentar el llibre d'assajos La dona que mira els homes que miren a les dones (Trad. Ferran Ràfols Gesa; Edicions 62, 2017). Jo moderava una conversa entre ella i una altra escriptora, i estava nerviosa perquè l'admiro molt: em sembla una dona brillant, que no només escriu novel·les que m'han agradat, sinó que també té molts coneixements en matèries com la neurociència o la psicoanàlisi i que sempre té una perspectiva feminista que m'interessa. Aquell dia, em vaig trobar que no només jo estava nerviosa, i, de fet, m'atreviria a dir que l'altra escriptora que participava en la conversa encara ho estava més. És una autora respectada, que també m'agrada molt, i que aquell dia, també per admiració, no acabava d'estar còmoda conversant des de la seva pròpia experiència, d'escriptora a escriptora; només aconseguia adular-la i fer-li preguntes. Hustvedt se'n va adonar, i va tenir una actitud molt generosa: l'escoltava amb molta atenció, intentava estirar-li reflexions pròpies, i celebrava cada aportació seva, afegint després el seu punt de vista. Ho va fer d'una manera molt discreta i elegant, gens paternalista, posant en valor l'altra autora, que a poc a poc es va anar relaxant i entrant en la conversa. No cal dir que, quan es va acabar la trobada, encara l'admirava més.

Aquesta setmana, Siri Hustvedt va ser a Madrid, per rebre el Premi a la Trajectòria dels Premios Openbank de Literatura by Vanity Fair. És una bona notícia que hi fos, perquè, tot i que només va ser fora de casa seva durant 26 hores, va poder deixar el seu marit, Paul Auster, que té un càncer. De fet, ho va anunciar ella a Instagram fa aproximadament un any. En aquell moment, va explicar que havia estat desapareguda una temporada de les xarxes perquè havia estat vivint "en un lloc anomenat Cancerland". Una terra, també ha dit alguna vegada, més gran del que s'havia imaginat. Hem anat seguint l'evolució de la malaltia amb els posts que Hustvedt ha fet de tant en tant, amb actualitzacions. En algun explicava que havien viscut en estat d'emergència constant. Sabíem, però, que Auster havia pogut tornar a casa, i que, tot i que el tractament havia estat duríssim, no havia perdut el sentit de l'humor. En la seva visita a Madrid, Hustvedt ha portat més bones notícies: Auster encara és a Cancerland, però ara està estable. De fet, quan li va trucar des de Madrid, treballava, per primera vegada després de molt de temps, en alguna cosa que està escrivint.

Hustvedt va agrair el premi amb emoció, i va parlar, amb molta humanitat, dels instants de felicitat que han buscat mentre són a Cancerland, que s'han esforçat a tenir presents. Bromes, un raig de sol, la primavera, que, de cop, apareix al jardí. I el naixement, és clar, del seu net: va dir el seu nom amb un gran somriure, Miles Auster Hustvedt Ostrander. Va ser un agraïment curt i bonic, ple d'humanitat, i no vaig poder evitar pensar en Paul Auster, que, en una entrevista de fa cinc o sis anys, quan la gent encara deia "La Siri Hustvedt és la dona del Paul Auster", va deixar molt clar que, si de cas, ell era el marit de la Siri Hustvedt.