BarcelonaSempre que penso en Los Hombres de Harrelson recordo Apol·loni de Rodes. Aquella sèrie sobre la unitat SWAT (operacions especials) suposava la decadència d'una edat d'or de les telesèries policíaques, que va des de Mannix fins a Colombo. Arribaven ara els tristos temps de Baretta, un menestral passat a Sherlock Holmes. L'escepticisme a mitjans de la dècada dels 70 era demolidor; per això el que es portava era M*A*S*H*, tot el contrari del que volien plasmar aquell grapat de policies d'elit.

Els agents de Harrelson encara evocaven l'heroisme bèl·lic del Vietnam, la colla d'homes sols lluitant contra el mal al bell mig de la jungla. Que la jungla és el carrer ho diu la cultura popular nord-americana des de la dècada dels 50, des d'aquella pel·lícula de John Huston, La jungla d'asfalt, i la novel·la homònima de Burnett. Al segle XXI ens el recordaria irònicament Randy Newman amb la cançó de capçalera del detectiu Monk, titulada It's a jungle out there. Però abans, Duke Ellington va fer famosa, al Cotton Club de Harlem, una manera de tocar jazz a la qual va anomenar jungle style. Exotisme africà per a un públic blanc. Un mirall. Era l'any 1927, a les jungles de Chicago i Manhattan manaven Al Capone i els Genovese. És en aquella època quan va arribar Federico García Lorca a Colúmbia, i va escriure el llibre Poeta en Nueva York, amb la coneguda Oda al rey de Harlem. Lorca, volent fugir del tòpic de poeta dels gitanos andalusos, es va convertir en poeta dels negres de Nova York.

Però tornem a la nostra guerra. ¿Qui pot dir als homes de Harrelson que la guerra s'ha acabat? Per anul·lar la secta tan sols té força la societat en el seu conjunt. La vida real tal com raja s'acaba imposant a les visions sectàries del món. Això es veu poc després amb l'aclamació pública de la sèrie Hill Street Blues. Allò que importa no és un grup determinat de policies, sinó la comissaria sencera (des del telefonista fins al cap) incardinada en el barri al qual pertany. Tancats en una furgoneta, els homes de Harrelson viuen al marge de la història, com aquells mariners que anaven d'una aventura fantàstica a l'altra dins de la nau Argos, a les ordres de Jàson. Però aquest llibre d'Apol·loni de Rodes també era el crepuscle d'una vella Odissea.