Leonardo Sciascia: un clàssic italià i universal del segle XX. Novel·la negra, política, periodisme. Ara fa cent anys que va néixer. Un precedent sicilià de Vázquez Montalbán, però més directament posat en política. Consciència crítica del seu país, Sciascia era fill de miners i va començar com a mestre. Representava l’accés a la cultura i la denúncia de la corrupció del poder. D’això darrer va la seva novel·la Todo modo, del 1974, que ara recupera del catàleg Edicions 62 en traducció d’Assumpta Camps.

La corrupció està tenyida, en aquest cas, de frívola sofisticació intel·lectual i religiosa. El coprotagonista del relat és el totpoderós i ambigu capellà don Gaetano, que ha convertit una antiga ermita en un presumptuós i asèptic hotel de luxe, on un cop a l’any hi reuneix un grup selecte d’homes (empresaris, ministres, banquers, prelats...) per fer-hi exercicis espirituals. A alguns els permet assistir-hi acompanyats de les seves amants. El narrador és un pintor d’èxit que va a parar a l’indret per atzar i que, encuriosit, decideix quedar-s’hi, amb permís, esclar, de don Gaetano. La curiositat del pintor és la de Sciascia: un outsider que aconsegueix penetrar als passadissos secrets del poder, un observador privilegiat que veu com es mouen els fils però que l’únic que pot fer és descriure el naufragi col·lectiu.

El microcosmos de Todo modo és una metàfora de la Itàlia dels anys 70, dominada per una Democràcia Cristiana mundana embrollada amb la màfia. La criminalitat i la corrupció estan enquistades al cor del sistema. El progrés econòmic i el luxe, embolcallats pel mantell d’una atractiva pàtina cultural, tot ho cobreixen. El mateix pintor, encara que no ho vulgui, forma part d’aquesta realitat subtil i perversa. Sciascia també es devia sentir atrapat, com una veu dissident tolerada i inofensiva. L’elit, magnànima i al capdavall impune, l’havia xuclat. Sciascia i el pintor com a víctimes de la seva "il·lusió de llibertat". Potser, mig segle després, les coses, ni a Itàlia ni arreu, no han canviat tant.

"Si no el destorbo –vaig insistir per fer-li veure que precisament volia destorbar-lo...". Així és l’entrada en escena del pintor. En efecte, destorba, però poc. A l’ermita-hotel, don Gaetano deixa fer al seu hoste inesperat. La seva presència aporta pedigrí i divertiment intel·lectual al capellà, però no impedeix els assassinats. Els diàlegs entre l’el·líptic i jesuític capo espiritual ("Todo modo para buscar la voluntad divina", aquesta és la citació dels exercicis de Sant Ignasi que dona peu al títol) i el reconegut però innominat pintor converteixen aquesta novel·la negra també en una hàbil i irònica esgrima d’idees.

En els seus diàlegs, el lluïment és per a don Gaetano, que rep així el rival dialèctic: "Les dues grans impostures del nostre temps: l’arquitectura i la sociologia... Espero que vostè no sigui ni arquitecte ni sociòleg ni metge". I tot seguit, la confessió dels seu complex de superioritat: "Miro massa la televisió [...] Ho confesso, la contemplació de la imbecil·litat és el meu vici, el meu pecat". Quan ja es tenen més apamats, el capellà, vestit de negre i amb ulleres negres demoníaques, li etziba: "El motiu per què us dieu laics no és sinó el capgirament d’un excés de respecte per l’Església". Una Església, la del poder, que don Gaetano retrata sense pudor: "Els bons capellans són els dolents. La supervivència, i, més i tot que la supervivència, el triomf de l’Església al llarg dels segles, es deu més als capellans dolents que als bons. És darrere la imatge de la imperfecció que pot viure la idea de la perfecció".

Funesta idea, la de qualsevol perfecció. Fantàstic Sciascia, el de la impotència crítica.