BarcelonaAra que ja fa dues setmanes de Sant Jordi i que falta gairebé un any per tornar-hi, ho puc dir: Sant Jordi no m’agrada. Sobre el paper, una festa com aquesta on la gent es llança al carrer a comprar llibres sona de meravella. Ho expliques als estrangers, els ensenyes fotos de les masses enfollides per la literatura, i al·lucinen. Però una cosa són les abstraccions i l’altra les realitats: sobre el paper també el comunisme semblava una idea formidable, però després ve un Stalin qualsevol i et fot la festa enlaire.

Les aglomeracions mai no han estat sant de la meva devoció; m’atabala tanta humanitat, m’angunieja estar atrapada entre braços i cames i ulls, i la sensació de ramat. Però quan escrius, Sant Jordi és encara pitjor. Si més no, per a alguns. Que als editors i a les llibreries els agradi aquesta diada és comprensible. ¿Com podria no agradar-los si s’estima que es venen entre un 15% i un 20% dels llibres de tot l’any? I alhora, quina por que fa, oi?, jugar-te tant a la carta d’un sol dia. Tal com la indústria gelatera ha desestacionalitzat el consum de gelats, hauríem de dessantjorditzar el consum de llibres. I això no vol dir carregar-nos Sant Jordi, sinó aconseguir que aquell dia se’n continuïn venent moltíssims, però que no representin més d’un 10% (ho sé, ja s’intenta: La Setmana, campanya de Nadal, etc.).

Sigui com sigui, d’acord, editors i llibreries contents, però em sembla inexplicable que hi hagi escriptors que adorin aquest dia. Sant Jordi em posa trista perquè constato que comprar llibres és l’excepció, i no la norma per a molta gent. Perquè hauria de ser la festa de la literatura i acaba sent un circ, on l’autor fa d’attrezzo o com a molt executa el numeret de les puces. Sant Jordi és destructor per a qualsevol autor que no sigui dels que venen molt. I amb molt, vull dir, per posar-hi un número, més de 10.000 exemplars, que és una xifra ridícula però que en el nostre mercat és excepcional. Cada any veiem que els autors tenen una marató de signatures: des de les deu del matí fins a les vuit del vespre, amb un descans de dues hores per dinar. Això són vuit hores i vuit llibreries diferents. Des de fora, penses (ho pensava també jo abans d’entrar a la roda) "Uau, això és un no parar", i t’imagines els autors amb mal al canell de tant signar. ¿Quina és, però, la realitat? Que els que no venen molt ni són mediàtics, és a dir, la gran majoria, firmem poquíssim. Aquest any he preguntat a quatre escriptors que conec (i que coneixeu), i després de l’octatló n’havien signat 8, 9, 10 i 20. En vuit hores. I no són una excepció. Jo l’any passat en vaig signar 40: tampoc no és gran cosa. Et passes el dia anant amunt i avall, esgotat, assegut en una tauleta, la major part del temps no fas res; en algunes parades potser no en signes cap, en d’altres cinc o sis: això t’ocupa cinc minuts, la resta del temps ets allà, quiet, sense parlar amb ningú, veient la gent que et passa per davant i et mira com si fossis un suricata en una gàbia del zoo. Només falta que et tirin cacauets. Quan s’acaba l’hora a la parada corres cap a la següent (sinònim de vint minuts obrint-te pas per la gentada) i tornes a esperar mort de fàstic, amb cara de dignitat.

La cura d'humilitat

També hi ha la cura d’humilitat de quan et posen a signar al costat d’algú que ven milers de llibres. Te n’alegres per l’altre, però et sents com un idiota rematat. Que sí, que en alguns autors una cura d’humilitat potser no només és desitjable sinó fins i tot necessària, però no sé si cal arribar a aquests extrems. Racionalitzem-ho una mica: que els supervendes facin la marató té sentit, però els autors normalets podríem fer-ho d’una altra manera més humana i propera, signar a un lloc al matí, a un altre a la tarda i llestos. 

Més coses que fastiguegen. Que vas a l’esmorzar que organitza l’Ajuntament i tens tots els polítics a primera fila per sortir a les fotos (es veu que aquest any que hi ha eleccions s’hi van apuntar més polítics que mai). Que La Vanguardia tingui els sants collons de posar la Juana Dolores i l’Almodóvar com a protagonistes de la portada de Sant Jordi, i deixin en un raconet l’Eva Baltasar, que està fent història amb el premi Booker. Que l’endemà tots s’afanyin amb la murga de la llista dels més venuts és posar l’accent al lloc equivocat, una mica com allò que passa al Louvre, on hi ha cartellets indicadors per als que només volen veure la Gioconda: ¿quina puta manera és aquesta de fomentar l’art? Doncs, per Sant Jordi, igual amb els més venuts.

Podríem convertir Sant Jordi en el que imaginem sobre el paper. Tenim una gentada al carrer i una literatura cada dia més forta. Creguem-nos-ho una mica més i siguem menys populistes.