Fa uns tres anys un catedràtic ens advertia que el català corre el perill de “convertir-se en un patois vergonyant”. I fa uns mesos un excel·lent articulista de l’ARA parlava del “vergonyant narcisime” de Trump. Alguns lectors no tindran cap problema per interpretar aquestes dues frases. Però als lectors que coneixen més a fons la llengua -i, més concretament, el significat dels adjectius vergonyós i vergonyant- els poden resultar desconcertants o poden, fins i tot, entendre-les en un sentit diferent del que pretenia l’emissor. En efecte, fent un ús apropiat del català, el narcisisme de Trump només pot ser vergonyant si ell mateix s’avergonyeix d’exhibir-lo, cosa del tot impensable en la psicologia immadura del màxim líder mundial.

En tots dos casos calia haver escrit vergonyós. L’adjectiu vergonyós té dos sentits clarament diferents: aplicat a una persona és sinònim de tímid i aplicat a una cosa vol dir que aquella cosa causa vergonya a qui la percep o la contempla. L’adjectiu vergonyant sempre fa referència, de manera més o menys directa, a persones, i descriu l’actitud de qui fa una cosa mig amagant-se’n perquè li fa vergonya fer-la.

Vergonyant és el gerundi del verb, avui força obsolet, vergonyar-se, que vol dir avergonyir-se. El seu ús més habitual i paradigmàtic el vincula a l’acció de demanar caritat. Un pobre vergonyant no és ben bé el mateix que un pobre vergonyós: que et faci vergonya haver de demanar caritat no implica necessàriament que siguis tímid.

Per demostrar-vos que no es tracta de només un petit matís, us en posaré un exemple molt actual i en què el contrast és indiscutible. Catalunya viu aquests dies una repressió que podríem qualificar de vergonyant i de vergonyosa. En el segon adjectiu molts lectors segur que hi esteu d’acord. El primer, en canvi, és més un desig que un fet. Seria bo que als que l’ordenen els fes vergonya ser-ne els responsables, però tot apunta que en molts casos no és així.