Tot és mentida, fins i tot aquesta afirmació, fins i tot (i sobretot) l’amor

“Som éssers ficcionals, éssers metafòrics, i qualsevol intent de coneixe’ns a nosaltres mateixos o de comprendre el món que hem construït ha de començar per aquí. Potser l’únic que podem fer és posar una mica d’ordre entre les nostres ficcions”. Ho llegeixo a Una historia de la mentira, de Juan Jacinto Muñoz Rengel, un volum publicat per Alianza Editorial que pretén fer un salt mortal: acostar-se a la veritat de la mentida. L’assaig parteix de la premissa que la història de l’ésser humà és la història de la ficció, i conclou que (gairebé) tot és mentida. El cervell ens enganya quan ens fa creure que la nostra representació de la realitat és la realitat.

I sí, no vam néixer ahir i ja sabem que el món és una il·lusió, que anem de trampa en trampa i que no hi ha un pam de net enlloc, però llavors passa una cosa que ens remou de dalt a baix i que ens fa sentir més vius que mai, una cosa que ens brinda la sensació d’estar vivint finalment una experiència autèntica: ens enamorem. “Per descomptat, un cop més, tot és mentida -escriu Muñoz Rengel-. No hi ha cap altre moment a la vida en què siguem víctimes de l’engany amb tanta intensitat com quan s’apodera de nosaltres l’amor”. Tant la intel·ligència com el procés normal de consciència queden fora del procés de l’enamorament. Les hormones ens menteixen i nosaltres les obeïm a cegues.

Les mentides que no s’aturen de soca-rel poden créixer de manera exponencial. “Quan estàs ficat en l’engranatge de no voler decebre, la primera mentida en crida una altra, i és tota una vida...”. Són paraules d’un mentider patològic tristament famós: Jean-Claude Romand, un criminal que el 9 de gener del 1993 va matar la seva dona, els seus dos fills i els seus pares. Després es va intentar suïcidar, sense èxit. Aleshores es va descobrir que tota la seva vida havia estat una impostura immensa: no era metge, no treballava a l’OMS, no tenia càncer. La farsa es va posar en marxa el matí que havia d’anar a fer un examen de segon de medicina però es va quedar al llit i no s’hi va presentar. A primera hora de la tarda, els seus pares li van trucar per demanar-li com li havia anat l’examen i ell va respondre que li havia anat bé. Va ser l’inici del que culminaria en tragèdia. Hauria pogut dir als pares que l’havien suspès, hauria pogut negociar una repesca amb els professors de la universitat. “Des d’un punt de vista racional, tot hauria estat preferible al que va fer: esperar el dia dels resultats i, aquell dia, anunciar que havia aprovat, que havia estat admès a tercer curs de medicina”, exposa Emmanuel Carrère. I es pregunta: “Com és que no va veure que molt pitjor que ser ràpidament desemmascarat era no ser-ho, i que aquella mentida pueril li faria divuit anys més tard massacrar els seus pares, Florence i els nens que encara no tenia?”.

Un llibre torbador i pioner, malauradament basat en fets reals

Amb l’excusa del vintè aniversari de la primera edició del llibre, Anagrama ha reeeditat L’adversari d’Emmanuel Carrère, traduït per Marta Marfany. Jordi Amat recorda en el pròleg que l’autor francès només es va sentir legitimitat per recrear la història del criminal quan va decidir fugir del narrador omniscient, que té molt d’impostor, per incorporar-se a si mateix al relat. Carrère es va trobar còmode entre fets reals: ja no ha fet res més que novel·les sense ficció.

“No surts d’aquest llibre igual que hi has entrat -afirma Llucia Ramis sobre L’adversari a l’àlbum 50 llibres que m’han canviat la vida, publicat per Bruguera i il·lustrat per Julio Fuentes-. No tornes a ser la mateixa persona, després de llegir com algú és capaç d’enganyar, durant molts anys, tot el seu entorn, fent-se passar per qui no és i demostrant fins a quin punt la realitat supera sempre la ficció, perquè la ficció és una forma de sinopsi. Que pot créixer i devorar-te”. De veritat.