BarcelonaEn les darreres setmanes han aparegut, en diversos diaris del país, tres crítiques molt serioses, ben argumentades, sobre tres esdeveniments editorials i culturals recents: una sobre les intervencions de l’artista Jaume Plensa al Liceu (escenografia de Macbeth, de Verdi, al Liceu; exposició d’escultures seves al terrat de la Pedrera); una altra sobre les novel·les de la guanyadora i la finalista de l’últim premi Planeta, i una sobre la novel·la que acaba de publicar el gran hel·lenista Raül Garrigasait, Profecia.

Les tres crítiques, com hem dit, eren sensates, però també eren demolidores. No ve al cas, en aquesta columna, discutir si eren crítiques ajustades a veritat universal, o no; perquè un crític se sotmet sempre al seu criteri mentre estigui ben fonamentat, i té tot el dret a opinar, amb la llei de llibertat de premsa a la mà, a favor o en contra del que sigui, sempre que no insulti ningú.

La qüestió d’importància és que, en la nostra premsa, són molt rars els articles en què una obra d’art, de pensament o de literatura són analitzats fredament, amb coneixement de causa i, naturalment, el punt d’opinió personal —que els afectats poden haver considerat ximple o equivocat, hi tenen dret— que hauria d’escaure a tota peça de crítica literària o artística.

La "gran família" de la literatura catalana

Però això, com hem dit, és cosa rara a casa nostra. Kafka opinava que les literatures “petites” (així ho deia, referint-se a la literatura en txec de la seva Praga natal) eren les que podien generar més fàcilment un panorama crític solvent, exigent i, si calia, reprovador. Aquí, per desgràcia, ens hem convertit des de fa temps en una “gran família”, i ja se sap que els draps bruts es renten a casa, en la intimitat, mai en públic. Però la funció de la crítica és una altra cosa. Tot país en què la bonhomia o la benvolença renuncien a dissecar fins on calgui els productes culturals que en sorgeixen, és un país en què, a la llarga, proliferaran coses menudes.

Una novel·la com Jo canto i la muntanya balla (així en català gramaticalment correcte), que, en privat, una colla de crítics i lectors han considerat catastròfica, donarà la volta al món per no haver rebut, en el seu moment, els comentaris crítics assaonats que hauria tingut en un país amb un estament crític ben consolidat. Fins i tot Carles Riba, als seus llibres de crítica literària (Els marges o Per comprendre) es va deixar anar liberalment i educada amb llibres que posseïen una escassa qualitat.

Potser hauríem de fundar uns premis, molt ben dotats, per als millors, més sincers i més veraços crítics que encara, per sort, posseeix Catalunya.