BarcelonaUna certesa, que ens defineix com a espècie, batega a la trama de moltes novel·les contemporànies: l'ésser humà tothora dubta de qui és realment i de si fa el que toca, en qualsevol circumstància, fins i tot –o sobretot– en aquelles circumstàncies aparentment més familiars i plàcides. Aquesta crisi permanent fa que herois i antiherois –en termes de Joseph Campbell–, siguin exploradors emocionals de selves interiors. En Carney, familiar venedor de mobles que protagonitza El ritme de Harlem, la darrera novel·la de Colson Whitehead, és també un perdulari que mou mercaderia robada al Harlem dels 50 i els 60, on es veu empès a participar en un assalt a un hotel, i on organitza xantatges i fa de delator per als mafiosos del barri i els polis corruptes.

En aquest Harlem, deixar les circumstàncies enrere, escriu Whitehead, no és tan fàcil com anar a viure a un altre carrer i l'error pot ser pensar que arribaràs a ser algú diferent de qui ets. Una moral de barri, brúixola i dinamita alhora, perviu en Carney, i se sent justificat per totes les víctimes que, com ell, evidencien un progrés equivocat de la nació americana. El cosí l'embolica en aventures tèrboles mentre ell mira d'ampliar la botiga i la família i mudar-se a un pis que no vibri amb el pas del tren. La narració creix i canvia com ho fan els catàlegs de mobles, i entre fustes nòrdiques, emmoquetat i minimalisme funcional de sofàs i tauletes, més enllà del fresc històric, esdevé un drama moral amb tocs de thriller.

Poques novel·les han generat tanta expectació com aquesta. Guanyador de dos Pulitzer i un National Book Award amb les dues anteriors, El ferrocarri subterrani (2017) i Els nois de la Nickel (2020), amb el mèrit d'haver-ho fet al voltant del que Paul Auster ha definit com el pecat original dels EUA, Colson Whitehead explora aquí el mateix tema a Nova York, un medi urbà aparentment allunyat del sud racista, des del 1959 fins al 1964, anys de convulsos aldarulls racials i pedregades als aparadors i als caps dels policies. Harlem és com el Sant Petersburg de Crim i càstig, més un catalitzador omnipresent de la trama que un decorat, un lloc on la lluita política i personal pel progrés moral topa amb la prosperitat econòmica dels que accepten el sistema, en el que Carney, orfe i fill de borratxo, és la rata que s'escola per sota la porta.

El tema que organitza la història, doncs, no deixa de ser el del grimpaire social, l'espavilat que venint de molt avall utilitza el seu coneixement derivat de l'observació de les misèries humanes per abatre peces de caça major i prosperar. Com una versió peculiar de Georges Duroy (Bell amic) o de Lucien de Rubempré (Les il·lusions perdudes) vivim la seva lluita per prosperar en la hipocresia d'una societat en la qual no existeix la virtut enlloc.

Una vida torta i sense redempció

Al començament la novel·la respira amb ritme lent, i el lector enyora la tensió i la identificació que sentia des de les primeres planes amb els personatges d'altres històries de Whitehead. Sortosament, el ritme accelera en la segona i, sobretot, en la tercera part i final. Com el mateix Harlem, la novel·la és un tumult de personatges que s'obre en trames i subtrames i que sovint aclapara –en un excursus pels pensaments de Carney s'hi poden comptar dotzenes de personatges, molts dels quals no tornen a aparèixer.

D'un d'aquests personatges secundaris, el Pepper, el narrador omniscient ens explica que va construir amb altres negres i penosament, entre malàries i sangoneres, una carretera a la seva per a l'exèrcit que va costar moltes vides. La carretera va ser un esforç inútil perquè just acabada la guerra va ser engolida per la vegetació. Carney, com molts negres de Harlem, sent que la seva vida torta i sense redempció és tan inútil com lluitar per obrir una carretera que no va a cap banda en aquesta persistent selva.