AIXÒ NO CAL DIR-HO

Les profecies de Nick Cave

Les profecies de Nick Cave Zoom

Al rock hi ha dos tipus de lletres: les que s’entenen i les que no. Les primeres es troben en autors com Bruce Springsteen i Tom Waits (tots dos ben diferents, Springsteen parla de la gent del carrer igual que ho han fet els americans des dels temps d’O. Henry als contes o de Meyer Berger a les columnes periodístiques; en Tom Waits la vida passa sota sostre, nia als tuguris i quan surt a fora es torna exòtica; hi ha un existencialisme en Tom Waits semblant al de Boris Vian, fet de tombes plenes d’escopinades, de cors arrancats i de l’escuma dels calendaris). És en el grup de les lletres que no s’entenen, però, on es concentren la gran majoria de cançons (fins i tot Bob Dylan, l’únic premi Nobel de literatura que han donat els escriptors de folk, rock, pop, etc., ha cultivat molt aquest tipus de lletres que mai sabem de què ens parlen). Aquests dies ha sortit un llibre amb totes les lletres de Nick Cave ( Nick Cave, letras. Obra lírica completa, 1978-2019, Libros del Kultrum, traducció de Miquel Izquierdo). Nick Cave té la màgia d’escriure lletres que no s’entenen encara que sabem què ens està dient. Això és perquè Nick Cave fa una literatura bíblica, i dintre d’aquest gènere ha agafat el to dels profetes. Però si Elies o Malaquies anuncien l’arribada del judici final, en Nick Cave l’apocalipsi és al món on viu. Cave explica al pròleg del llibre (és una conferència que va fer l’any 1999) que només fa cançons d’amor. I de desig. A les cançons de Nick Cave, l’amor cortès, la dama de lluny, és una impossibilitat rabiosa d’accedir a la dona (no viu replegada en una cort llunyana, sinó que la té al pis de dalt i la sent caminar sobre el seu cap). En Cave no hi ha cap renúncia. El món és l’única cosa que té. I ha vist la bèstia destruint llars i ciutats, i també l’ha portat dintre el cos, fins i tot a la sang. El seu afany és carregar-se el dimoni amb un revòlver. Quan baixa a l’infern, en comptes de ser un profeta, Nick Cave és un predicador enmig d’una parada de monstres. El dolor l’humanitza. I molt sovint plora (encara que les llàgrimes no en faran un sant, d’ell, això pertoca a Elliott Murphy). La gran profecia de Nick Cave és que la maldat sempre torna.