BarcelonaUn dels llibres més divertits que he llegit és Com no escriure una novel·la, de Howard Mittelmark i Sandra Newman (publicat en castellà per Seix Barral), un manual que t'explica, a través d'exemples que fan pixar de riure, el que un escriptor no ha de fer si vol que el seu manuscrit arribi a publicar-se. Hi ha textos, tot i això, que, malgrat no caure en els errors que els autors detecten, no acaben de funcionar, o no hi acabem de connectar, i no en sabem ben bé el perquè.
En alguna ocasió he parlat del que és mentalitzar, la capacitat humana de comprendre la ment dels altres, i la pròpia, a través dels estats mentals intencionals de la persona (les seves emocions, pensaments, desitjos, necessitats, valors, etc.). Quan la capacitat de mentalitzar es desconnecta i entrem en mode no mentalitzador, aquest pot expressar-se de tres maneres:
a) Perdem la perspectiva de les ments dels altres i tenim la certesa que el que nosaltres sentim o pensem és la realitat per a tothom; b) No connectem amb un conflicte, o amb els veritables sentiments que ens provoca una situació, i llavors dissimulem i omplim l'espai de paraules buides -o de silencis, per evitar "l'elefant dins de l'habitació"-; c) Actuem impulsivament per evitar un malestar, sense comprendre els motius d'aquesta conducta.
La literatura és un reflex de la vida. Per aquest motiu, de la mateixa manera que en el món social la mentalització és una habilitat essencial per relacionar-nos, perquè ens ajuda a comunicar-nos i a connectar amb els altres de manera significativa, en el món literari també ho és. Quan els autors ens desconnectem i deixem de tenir en ment la ment dels altres, podem acabar reproduint en els nostres textos algun d'aquests modes no mentalitzadors.
Fa pocs dies vaig llegir un article de l'Esperança Sierra, publicat a Catorze i titulat "Tenim un problema". L'autora afirma que són comunes les parelles heterosexuals en què les dones s'estimen "profundament l'home" i "estan superbé" i "tot va perfecte", però no tenen gens de ganes de cardar-hi i, per aquest motiu, a ells, pobres ànimes en pena, no els queda més remei que buscar-se una amant (si pot ser, més jove i soltera). Reconec que, en un principi, no sabia si estava llegint un informe finançat per l'antiga CiU per justificar les amistançades dels membres masculins del partit. Però amb una lectura més profunda, vaig descobrir que el que m'irritava, més que no pas aquesta gara-gara patriarcal, era l'intent de generalitzar una situació particular; i fer-ho a través d'un discurs que, a més a més, acaba resultant buit perquè no connecta amb cap dels possibles conflictes de fons que una situació com aquesta pot contenir (la soledat d'una parella que fa aigües i que no sap comunicar-se, l'esgotament del desig, no haver sortit de l'armari, disfuncions sexuals, haver patit abusos, tenir el cervell colonitzat pel patriarcat, etc.).
Hi ha un fragment d'El carrer de les Camèlies en què Mercè Rodoreda escriu: "Va dir que estava segura que totes les noies eren com ella, que es delia pels homes, però no per fer-hi broma: per dormir-hi". Tot i que aquí el personatge també fa una generalització del seu món intern (per sort, no totes les dones es deleixen pels homes), s'agraeix que al 1966 Rodoreda escrivís sobre el secret femení més ben guardat: que, a banda de les dones que Sierra descriu (i potser, fins i tot, elles també), n'hi ha moltes altres que se senten lliures i amb ganes de gaudir de la seva sexualitat.
