MINÚCIES

Una prèdica

Entre el 1806 i el 1808, dos autors del primer romanticisme alemany, Achim von Arnim i Clemens Brentano, van publicar una antologia de llegendes tradicionals anomenada El corn meravellós del minyó. Va ser molt aprofitada pels músics del segle, també per Gustav Mahler, que va musicar-ne dotze poemes al cicle Des Knaben Wunderhorn, entre els quals un intitulat El sermó, o la prèdica, de sant Antoni, el qual és -com encara es veu a les cases de pagès de Catalunya, que en guarden una estàtua en fornícules a posta- el patró dels ramaders i els animals.

El text de la cançó explica que sant Antoni va anar a una església a predicar, però la va trobar buida. Llavors se’n va anar a un riu de la vora, per predicar-hi, a manca de fidels. Les carpes prenyades d’ous hi acuden amb les boques ben obertes; els esturions de boca punxeguda, sempre a punt per barallar-se, corren cap al sant per escoltar-lo, pacífics. També hi neden aquells peixos tan extravagants, que no paren de menjar, els peixos espasa, per sentir el sermó. Anguiles i mussoles, peixos que sempre són víctimes de la voracitat dels que ja hem esmentat, s’adeleren per sentir la bona prèdica del sant. Fins i tot els crancs i les tortugues, lents gairebé sempre, pugen delerosos de la profunditat del riu a escoltar el sermó. Peixos grans, peixos petits, els més elegants i els vulgars aixequen el cap en direcció a sant Antoni com criatures racionals. I a cada classe de peix que s’acosta a Antoni, la cançó diu aquesta tornada: “Mai un animal així ha escoltat amb tant d’interès el sermó d’un sant!”

I ara ve allò que en la teoria dels poemes, en especial dels sonets, se’n diu “la volta”, tant en italià com en català. El sermó s’acaba, cada un torna a la seva vida quotidiana, i llavors tot torna a ser com abans: els esturions es mengen les anguiles; els crancs caminen enrere; els peixos espasa s’engreixen; les carpes són voraces, i ja no hi ha ningú que es recordi del sermó. La cançó de Mahler acaba amb aquests dos versos: “La prèdica ha agradat molt, però en acabat tots han tornat a ser els mateixos de sempre”.

Com passa amb totes les faules, des de les d’Isop fins a les de La Fontaine, la cançó de Mahler amaga una lliçó que també val per a la humanitat.