Aquest diari es va fer ressò magníficament dissabte passat del que significa l’Any Brossa. Hi haurà de tot, però voldria dir que, entre altres raons, ha de servir per situar-lo molt més com a dissident de la poesia social, en particular, i com a escriptor compromès, en general. Els seus poemes de revolta són poemes de denúncia, d’homenatge, de pena, de ràbia -de molta ràbia-, però sobretot són poemes fills del compromís. La poesia social de Brossa demanava, ja en el seu temps, comprensió. Deia: per què la protesta no ha de tenir inventiva? Posem veu al servei d’una causa, però sense que la imaginació cedeixi (ho explica ell mateix al pròleg de l’ Antologia de poemes de revolta ). Encara més, dona a entendre que la poesia social d’aleshores, la dels anys 50, la dels 60, la del realisme socialista que calia practicar a tot bon poeta d’esquerres, interessava poc o gens als lectors de debò. Si la poesia era un pamflet, una eina només de propaganda, tal com es donava en el model que arribava de l’URSS, a Brossa no li interessava. Tan compromès com ningú, trenca els motlles del moment. Potser per això noapareix en la famosíssima antologia de poesia feta per Molas i Castellet.

Brossa i el compromís

Brossa no va menysprear, ni de bon tros, parlar dels fets quotidians, dels problemes del carrer, de la gent normal i corrent, i de la duresa de la vida grisa sota el règim. A l’Espanya franquista no es donava la pressió que hi havia a les democràcies veïnes, la francesa i la italiana, on el debat era intens a causa de la presència dels respectius partits comunistes. Un cop més: fins on arribava el compromís de l’escriptor? Pratolini, Pavese, Moravia, Pasolini… eren capdavanters del neorealisme en conflicte continu entre l’art i el deure de subjectar-se a les consignes. Calvino no ho suportava i es va dedicar a escriure novel·les com El baró rampant, on fugia d’estudi, tot col·locant el seu alter ego a viure damunt d’un arbre, veient-ho tot, però intervenint poc. Elio Vittorini, en canvi, no va acabar de resoldre aquesta contradicció i, incapaç d’acceptar una literatura no ideològica, senzillament va renunciar a escriure. Brossa mai no va defugir el compromís, però alhora reivindicava fer-ho a la seva manera.