Els deu més venuts de la setmana, els millors del 2019, els millors de la dècada, les novetats que vindran: tot són llistes de títols, quan parlem de llibres aquests dies. Qui vulgui estar al cas del que es publica, haurà de fer-se una llista tard o d’hora. Però ¿realment aquestes llistes fan servei als lectors o només ens les mirem amb lupa els del gremi? ¿Els deu més venuts són una guia de lectura? ¿De debò el peix es mossega tant la cua?

Hi ha altres maneres de triar què llegim que no passen per aquestes llistes que semblen deures. Articles, ressenyes i crítiques són una bona guia, si sintonitzes amb qui escriu. Hi ha les recomanacions de xarxes de lectors que tinguin gustos semblants als teus. Sempre tindràs els col·legues i amics -el més fiable, sobretot si la recomanació és privada, sense hashtags ni mencions a editorials, autors i traductors per quedar bé-. I et pot servir també donar un cop d’ull a la taula de novetats de la llibreria del barri, o al taulell de novetats de la biblioteca. Tot això si vols llegir el que s’acaba de publicar. Però, fora dels del gremi, ¿els lectors pateixen tant per llegir el que s’acaba de publicar? ¿Viuen de veritat tan pendents de la novetat? ¿De debò el peix etcètera?

A les llibreries, a les biblioteques, jo veig gent que agafa dos i tres volums i en llegeix contra, solapa, potser primera pàgina, i llavors mira al buit i ve el moment de la decisió. També hi veig gent que s’acosta al taulell i demana a la llibretera, o bibliotecària, més títols d’aquell autor, o més novel·les d’aquell tipus, o més llibres sobre aquell tema. Són altres vies d’arribada als llibres que no passen per cap llista. Però la via que més m’agrada, empatada amb la dels amics i col·legues, és la dels mateixos llibres: quan un títol et porta a un altre, quan llegir et genera la necessitat de llegir més o, si ho voleu, quan és el mateix autor qui et recomana què pots llegir després i t’indica un camí que per sort no s’acabarà mai. D’aquest any en tinc dos casos especials. Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va fer anar a llegir la seva novel·la anterior, Els dics, i també El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís. Però el que s’enduu el premi és Tema libre, d’Alejandro Zambra, que de moment m’ha fet descobrir La novela luminosa de Mario Levrero i Últimas noticias de la escritura de Sergio Chejfec, però que és tot ple de referències per anar encadenant lectures sense que el peix es mossegui mai la cua. Els llibres no són com el peix, no sempre el més fresc és el més bo.