Barcelona¿Pot una crítica d'art, més aviat una periodista cultural experta en art, transformar la societat? Això és el que vam veure diumenge passat al programa Imprescindibles, emès per La 2 i dedicat a Paloma Chamorro. Dirigit per Manel Arranz i Anna Solana, va ser fascinant i colpidor.

Avui, Paloma Chamorro és una icona. Però aleshores la van linxar i estigmatitzar, fins que la van fer fora del seu propi mitjà i, d'aquesta manera, del seu ofici i de la seva vida.

Va ser la darrera d'un llinatge de professionals de televisió. Cau una maledicció sobre tots els fills últims d'una nissaga. Arriben massa tard. Tot el que la periodista havia après, tot el que ella més s'estimava, estava a punt de morir. Pertanyia a una televisió agosarada, que volia ser lliure i que aspirava a anar per davant de la societat. Va durar tota la dècada dels anys 70. És llavors quan Paloma Chamorro va arribar a la tele. Era encara molt jove.

Davant d'una televisió que feia toros, futbol, boxa i processons, els mateixos professionals hi responien des de dintre amb programes d'art ben radicals, programes de llibres, adaptacions de novel·les i d'obres teatrals, debats amb experts (no tertulians), reportatges d'arreu del món... Als espais infantils hi havia poetes, com Gloria Fuertes. Els guionistes eren escriptors, com Jesús Torbado. Feien les sèries directors de cinema, com Mario Camus.

Els primers programes on va participar Paloma Chamorro es deien Encuentros con las letras, Imágenes, Trazos... Hi sortien els millors crítics d'art, com Santiago Amón. Tot seguit, va aconseguir la fita de fer un programa amb què demostraria que la música pop no era sinó una prolongació de les avantguardes artístiques, que ella tan bé coneixia. Aquesta sensibilitat és la de Warhol amb la Factory i està explicada en llibres com Rastros de carmín (1989), de Greil Marcus. Paloma Chamorro va anomenar el seu programa La edad de oro, igual que la pel·lícula de Buñuel amb guió de Salvador Dalí. Quan li van tancar el programa per escandalós, en va fer un altre que es deia La Estación de Perpiñán, en al·lusió a aquella sortida de Dalí que sostenia que el centre de l'Univers és a l'estació de tren de Perpinyà. Aquí tornava sobretot a les arts plàstiques, però la cosa anava de mal en pitjor. A la televisió, al carrer i a tot arreu.

El darrer programa que va fer es deia La realidad inventada, com el llibre sobre el constructivisme de Paul Watzlawick (1984). No el va veure ningú. Hi entrevistaria, per exemple, el pintor David Hockney, però en aquells moments ningú no volia saber res d'aquesta gent. Actualment, tot el que celebrem com a cultura popular és la manifestació més gran d'incultura, de desculturització de les masses, que els temps moderns (i els grans dictadors) han conegut. Un aplaudiment ben fort.