BarcelonaAquest estiu vaig formar part d’una taula rodona sobre llengua, cultura i país al festival Dansàneu. Hi havia un escriptor de cadascun dels territoris dels Països Catalans. Dilluns en tinc una altra de semblant a Lleida, també amb escriptors de cada demarcació. Aquesta mena de xerrades són cada dia més habituals, segurament per la sensació d’amenaça cultural i lingüística que vivim. Al capdavall, són la nostra manera de no rendir-nos. Si es continua parlant d’una cosa és que hi ha coses a dir; implica, doncs, que el tema continua viu. Deixar de parlar de llengua i cultura només seria possible en dos escenaris: un escenari de mort tècnica, és a dir, quan els Països Catalans siguin definitivament morts i enterrats ja no hi haurà res a debatre; l’altre escenari seria el de la normalitat: si no ens sentíssim amenaçats, tampoc no hi hauria tanta necessitat de parlar de llengua i cultura. El cas és que (encara?) no estem en cap d’aquests dos escenaris.
Debatem sobre l’existència dels Països Catalans perquè no estem segurs de si existeixen, o fins i tot de si han existit mai. I parlant-ne ens volem convèncer que sí. Ens necessitem convèncer que sí. Els Països Catalans no són un animal mitològic. Organitzem, doncs, aquestes xerrades i un munt de gent ve a escoltar-les. Les idees que s’hi exposen no són noves ni especialment reveladores. De tant en tant, cauen en banalitats i llocs comuns, els quals, tanmateix, no per ser banals o comuns deixen de ser certs. Encabat, torn de preguntes, que sovint són més laments i inquietuds que no pas preguntes.
Compartir frustracions i il·lusions
M’adono que l’objectiu principal d’aquestes xerrades no és compartir idees i trobar nous camins (que també), sinó funcionar com a sessions de (necessària) teràpia col·lectiva. Hola, em dic Carlota i soc catalana. Benvinguda, Carlota. I tots ens posem a compartir les nostres frustracions i les nostres il·lusions. Que si el jovent no parla català (i llavors: que si els mitjans, que si TV3, que si els youtubers). Que si no sabem com fer-ho per no canviar al castellà quan ve el lampista. Que si la degradació de la llengua (i llavors: l’extermini dels pronoms febles). Que si Vox, Vox, Vox (m’imagino la Sabrina botant amb el mugró rebel que se li escapa). Que si la desvertebració dels Països Catalans. Que si les misèries crematístiques. Que si els canvis en el consum cultural ens aboquen a una mort segura, perquè la gent no llegeix, només mira el mòbil i Netflix. Que si això, que si allò.
Inevitablement, en aquestes xerrades cadascú acaba assumint un rol. Sembla gairebé que estiguem escrivint una ficció i busquem que cada persona del públic pugui trobar un personatge en qui emmirallar-se: aquell serà l’optimista, aquella altra la conservadora, aquella la punki, aquell el derrotista, un farà les bromes i l’altra, severa, ens renyarà. La gent aplaudirà, riurà, s’amoïnarà.
Els rituals fomenten la unió i la col·laboració
En el fons, és com anar a missa. Uns quants deixebles de la causa lingüisticocultural ens foten el sermó per convèncer-nos de la nostra fe i donar-nos esperança. I per fer-nos creure que potser el Cel ens espera. Sota la pluja de les paraules dites, estrenyem els nostres vincles, ens cohesionem, alimentem el sentiment de comunitat, ens donem força per continuar batallant. No estàs sola, Carlota, Marta, Òscar, mira quants n’hi ha com tu. Clamem pregàries davant dels micros. De vegades fins i tot s’hi entonen càntics patriòtics. Tenim també el moment eucarístic, que en el pla secularitzat és el vermut de rigor o la copa de vi de DO catalana. Encabat, sortim per la porta del temple, reconfortats i una mica menys sols.
Fa uns anys, amb la idea de bastir una mena d’ateisme practicant, Alain de Botton va organitzar un grapat de Sunday Sermons (els podeu trobar a YouTube), perquè el filòsof trobava que les misses, si els extirpaves la idea nuclear de Déu, oferien un munt de coses bones: el sermó és una guia i dona unes directrius clares sobre com s’ha d’actuar (som tants els que estem confusos en el pla lingüístic i cultural), els rituals fomenten la unió i la col·laboració, a més, en una missa s’aconsegueix transcendir el jo i a sobre, si el predicador és bo, gaudirem de l’art de l’oratòria.
Tot això no us ho dic per escarnir aquests debats i taules rodones. Ben al contrari. Us ho dic perquè no deixem d’organitzar-ne i d’anar-hi. Perquè no deixem de resar ni perdem la fe. Que dubtem de l’existència d’una idea —ja sigui Déu o els Països Catalans— no impedeix que la idea sigui beneficiosa. De vegades és gràcies al simple fet de creure-hi que les coses cobren vida. Així que us espero dilluns a Lleida. Amén.
