Hi ha la mort del cos i la mort de tot allò que es buida de sentit

Imagina’t un autor tan jove que encara ho té tot per escriure. Imagina’t que aquest autor ja sap (o fa veure que ja sap) que la vida de tant en tant et mata però després et refàs i les coses, amb la seva inacabable paciència, tornen a omplir-se de sentit, i que això va així fins que un mal dia la vida et mata de debò. I també sap o fa veure que sap, aquest autor que diries que va néixer abans-d’ahir, que hi ha una altra mort a part de la física. Una mort imperceptible, tèbia. “La mort lenta. La mort de tot allò que no és matèria. L’esllanguiment del que, a mesura que existim, va apagant-se al nostre voltant i dins nostre. La mort de les coses tal com les coneixem. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit”.

Imagina’t una novel·la sobre dos germans -l’Aram i la Lena- que han après que ens morim una mica cada dia -“We die every day”, va escriure Don DeLillo a Cosmòpolis - i que cada dia pot començar també alguna cosa, però sempre que comença alguna cosa abans n’ha d’haver acabat una altra, i a vegades el que acaba és la vida sencera. Imagina’t dos germans com dos animals ferits que es refugien l’un en l’altre mentre intenten suplir d’adults les mancances de la infantesa i llegeixen llibres i escolten cançons i coincideixen en un autor (J.D. Salinger) i comparteixen records (els estius a Palamós) i ella té tanta fam de viure i a ell li fa tanta mandra el món.

La vida s’acaba i li és igual si no havies fet les paus amb algú

Imagina’t dos germans que s’estimen molt però s’ho diuen poc, i avui la mort pinta llunyana i remota com una illa del Pacífic però demà s’adonen que els bategava al damunt “com el cor d’un ocell que sempre ens sobrevola, que feia pampallugues com la bombeta mal collada del rebedor”. Perquè sí, pot passar que la vida fugi de cop. “Li és igual si tu volies acabar-te aquell cul de suc de taronja que quedava a la nevera quan arribessis a casa, li és igual si volies demanar perdó a aquell amic amb qui no et parlaves, li és igual si volies comprar un collar nou al gos, li és igual si volies dir als teus pares que els estimaves perquè feia molt de temps que no els ho deies”.

Imagina’t una periodista cultural que ha descobert un pèl tard La mort lenta de Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), el premi Documenta 2018 publicat per L’Altra Editorial, i troba que val la pena parlar-ne perquè li sembla un debut prou impactant, tenint en compte que l’escriptor en qüestió podria ser el seu fill. Un debut fet de capítols desordenats, d’un estol de referents i d’uns silencis rasposos, densos, breus i altres adjectius amb què l’autor intenta descriure les estones sense so.

Potser sí que no hi ha ni principis ni finals

L’Aram insisteix que no hi ha principis ni finals, que la vida és un flux de successos que es difuminen, “una cadena de causalitats de baules indestriables les unes de les altres”. En una altra vida l’Aram va fer llegir a la Laia, el tercer personatge d’aquesta novel·la, un conte de Salinger que a ell l’havia entusiasmat. A la Laia se li va clavar al cervell una frase del conte, la que diu que la principal diferència entre la felicitat i l’alegria és que la felicitat és un sòlid i l’alegria un líquid. La Laia dedueix que ella té una vida líquida com l’alegria de Salinger. I a mi, que podria ser la mare de l’autor i dels tres personatges de la història, em surt pensar que totes les vides són líquides i que potser el que cal perseguir és la il·lusió, que és realment el que ens empeny a sobreviure i que deu tenir un estat gasós.