AIXÒ NO CAL DIR-HO

Els nous misteris de Léo Malet

Els nous misteris de Léo Malet Zoom

Al dibuixant Jacques Tardi els misteris no només li arribaven amb les aventures de l’Adèle Blanc-Sec, sinó que des de llavors es va endinsar en una evolució del misteri parisenc. Primer adaptant novel·les de Léo Malet, i després va seguir amb novel·les (també polars ) de Jean-Patrick Manchette. Quan Tardi va començar a dibuixar l’obra de Malet, ell tenia més de 70 anys i feia molt que havia deixat d’escriure perquè els seus llibres eren rebutjats pels editors. El món ja no era com ell sabia explicar-lo. Havia dit que el betum ja no l’inspirava i que era incapaç de comprendre la mentalitat dels seus contemporanis. Es va buscar altres feines. Va ser bouquiniste al Sena, al costat del pont Louis-Philippe. I, quan ja ningú no donava ni un cèntim per ell, es va posar més de moda que mai. Va començar a sortir a la televisió, als programes de Bernard Pivot i de Michel Polac; li van reeditar els vells títols, i Tardi el dibuixava a la revista més literària del còmic francès (À Suivre ). I, de sobte, Malet va deixar anar a tota aquella França sobrevivent del 68 i rendida als seus peus que ell sempre havia sigut un senyor de dretes.

Però Malet era per damunt de tot un escriptor popular dels d’abans, amb pipa, impermeable, somriure de bistrot i cabells blancs i esbullats. Un caràcter. De jove va ser amic d’André Breton i dels surrealistes, però preferia els croissants al compromís, i quan els companys es van assabentar que escrivia novel·les de lladres i serenos el van expulsar del grup per defensar la policia. Llavors França seguia ocupada pels nazis. Potser Malet era un àcrata que només creia en la pluja. La seva novel·la Niebla en el puente de Tolbiac (en castellà a Asteroide), comença a la morgue, amb un cadàver que porta tatuades al pit les paraules “Ni Déu ni amo”. El seu gran projecte, anomenat Les nouveaux mystères de Paris, consistia en ambientar una novel·la en cadascun dels vint districtes de la capital francesa, però només va arribar a fer-ne quinze. Tenia un París pres de Feuillade, l’adaptador de Fantômas al cinema. Romanticisme de llambordes i teulats. Amb Malet, el misteri és l’ombra que la gent porta enganxada al seu passat. La setmana vinent parlarem de Manchette, amb qui el misteri és al present perquè el passat ja no serveix de res a la gent.