És sabut que Montaigne parla als seus Assaigs de quasi totes les coses humanes i una mica de les divines (vegeu-ne la traducció catalana de Vicent Alonso, Ed. Proa). Al llibre tercer de l’obra, el filòsof, si es pot dir així –igual podríem dir-ho de Josep Pla, que també va escriure sobre quasi tot–, parla de L’art de conversar en un dels capítols, llarg.
Montaigne considerava, com els grecs i els romans de l’antigor, que no hi havia millor manera de convertir-se en un ésser social i polític que conversant. És una pràctica que socialment s’ha anat perdent, políticament també, per bé que ara torni a donar senyals d’una certa vitalitat.
Ara no parlarem de política –una art molt més complicada que la conversació, que la política només inclou de vegades–, sinó de l’art de conversar en un sentit merament social: si un agafa el tren de mitjana distància a Girona en direcció a Barcelona toparà fàcilment amb un grup de quatre nois i noies que seuen, per amistat, en un dels espais en què hi ha quatre seients, encarats dos i dos. Si el viatger solitari els observa –perquè no fa servir el mòbil, potser ni en té, i li agrada mirar què passa al seu voltant–, veurà que, en comptes de parlar entre ells, ara l’un ara l’altra, és molt habitual que els quatre es comuniquin a través del telèfon portable. Queden per al vespre, o per a l’endemà; s’envien clarícies sobre el seu estat de salut; es passen notícies acadèmiques. Són estudiants. És un cas extrem, certament, però succeeix. I un es pregunta si no seria molt més fàcil que parlessin, sense més giny que la llengua.
Escriu Montaigne al capítol esmentat: “La conversació em sembla el més fructífer i natural exercici de l’esperit. Trobo aquesta pràctica més dolça que qualsevol altra acció de la nostra vida; i aquest és el motiu pel qual, si ara em veiés obligat a triar, em sembla que abans consentiria a perdre la vista que la parla o l’oïda”. Recorda que atenencs i romans honoraven altament aquest exercici; d’aquí la sòlida constitució de la polis, la ciutat, en un i altre cas. Encara diu una altra cosa important, i estranya: “L’estudi dels llibres és un moviment lànguid i feble que no esperona; mentre que la conversació ensenya i exercita al mateix temps”. Li és igual que li portin la contrària, sempre que ell tingui la possibilitat de reblar els seus arguments fins que tots dos arribin a un acord plausible.
La desaparició de l’art de conversar ens convertirà en éssers creguts de les nostres opinions, fins al punt de convèncer-nos que no n’hi ha d’altres. Cosa falsa.
