Estimada zona de confort, no et vull perdre de vista

Un alumne d’un taller d’escriptura m’agraeix que els hagi empès a sortir de la zona de confort i jo, que no tinc un mirall al davant, intueixo que dec fer una cara rara, de sí però no, perquè l’entenc però alhora em sento una gran defensora de les zones de confort de cadascú. Prou que ens costa distingir-les, arribar a saber quines són, per haver de renunciar-hi a favor d’uns territoris desconeguts que ves a saber què ens aportaran. A mi busqueu-me a la zona de confort, si em voleu trobar.

La poeta Sònia Moll (Barcelona, 1974) és de les meves: “Em declaro fan de la zona de confort. Confesso que la busco, que l’estimo, que m’hi aferro. Que trontollo quan comença a esfondrar-se i m’agafa pànic quan es fa miques del tot. Com que encara no he mort de cap crisi d’ansietat ni m’han hagut d’internar ni he perdut amistats per aquesta debilitat, em permeto de continuar buscant-la, estimant-la, aferrant-m’hi i sentint que em desintegro cada cop que desapareix (i sabent que continuo sencera malgrat tot, i que els canvis són substancials a la vida, i que les crisis ajuden a créixer, i bla, bla, bla)”.

Sònia Moll ens explica això en un dels textos de Beneïda sigui la serp (Godall Edicions), un volum que aplega articles publicats a La Directa i que no em cansaria de regalar ni de rellegir ni de recomanar. Les paraules delicadament revolucionàries de Moll m’abriguen, em són casa, les vull i em calen dins la meva zona de confort. Per això trobo encertadíssim que se n’hagi fet un llibre, dels articles que van tenir una primera volada en format digital.

Les finestres de l’autoafirmació, del gaudi i de la sororitat

“Posar paraules a les violències, identificar-les, descriure-les, posar-hi nom, ens salva -escriu la periodista Montse Santolino en el pròleg de Beneïda sigui la serp -. És el primer pas. Cada columna [de Sònia Moll] és com el sac de boxa que la salva de trencar el nas de ningú. I després, a sortir per la finestra”. Són columnes que obren i ens obren les finestres de l’autoafirmació, del gaudi de la vida i del propi cos, de l’espiritualitat i, sobretot, obren de bat a bat la finestra de la sororitat, el flamant neologisme del 2018.

“La Moll no escriu del pare fràgil i de la mare morta com a teràpia personal sinó social -apunta Santolino-. Per fer política i denunciar una altra de les grans violències derivades del sistema masclista: la crisi de cures en un sistema on no hi ha temps ni recursos per acompanyar ni entendre la malaltia, la dependència i la mort”. Sònia Moll renega del “cuida’t, que si no et cuides tu, no ho farà ningú”. El que ella vol, propugna i gosaria dir que contribueix a crear és un “cuida’t; i si no pots, la societat serà prou solidària, sana, antiindividualista i compassiva per ser capaç de cuidar-te”.

Feminista i cristiana i lesbiana i òrfena i filòloga i tieta

Filla de xilena i de menorquí, Sònia Moll (que s’havia de dir Gabriela, com la Mistral) es defineix com a “feminista i”. Després de la conjunció hi ha un reguitzell de mots: cristiana, lesbiana sense pedigrí, òrfena de mare sense desig de ser-ne, filòloga que no fa servir el femení genèric plural, tieta motivada, pacifista, carnívora, independentista, anticapitalista. Diries que la Sònia no té por de mostrar-se ni de mostrar la pròpia vulnerabilitat, i te la creus quan parla del desig d’acollir la vulnerabilitat dels altres. “En el debat, jo no vull oblidar la cura -diu-. És des d’aquesta cura que puc legitimar el lloc de l’altre encara que no m’agradi, però també legitimar el lloc que decideixo ocupar jo”. Juraria que en aquesta declaració de principis hi ha la recepta per fer del món sencer una zona de confort.