25/02/2021

No hem nascut per treballar

2 min
Detall de la coberta de l'edició francesa d''Oblomov', el personatge de Gontxarov que volia viure sempre estirat al sofà

BarcelonaEl baró d’Holbach, un dels més notables il·lustrats del segle XVIII francès, com a home culte que va ser havia llegit els estoics. Entre ells, Ciceró i Sèneca. Potser havia llegit també Montaigne, que és un revifador de l’estoïcisme al segle XVI. Amb aquest bagatge, no és estrany que al seu llibre La Morale universelle, ou les Devoirs de l’homme fondés sur sa nature, Amsterdam, 1776, digués que els homes i les dones no havíem nascut per treballar: “El treball sembla a tots els homes un càstig del qual voldrien alliberar-se”.

És una tesi antiga, que el desenvolupament industrial i tècnic dels dos últims segles ha posat en dubte. De fet, si Grècia i Roma postulaven que s’havia de treballar com menys millor, i que una persona sensata havia de deixar de fer-ho de seguida que la seva posició li ho permetés, això es devia al fet que aquestes dues civilitzacions van tenir esclaus, quasi sempre provinents de les conquestes militars en terres estranyes. Quan es va acabar l’esclavisme, llavors els homes lliures no van tenir més remei que treballar; però també aleshores van aparèixer les classes socials, amb la qual cosa vam tornar al mateix punt: els rics no treballen gaire, i els pobres treballen com abans ho havien fet els negres: la metàfora encara és viva.

El "dret a la peresa" hauria de ser universal

Deia també el baró d’Holbach: “L’home laboriós, forçat a guanyar-se el pa amb la suor del seu front ―això és del Gènesi―, té enveja de l’home ric, al qual veu sempre dedicat a l’oci... El pobre treballa per reunir diners amb l’esperança de reposar algun dia”. Quant a aquestes paraules, poden dir-se dues coses: la primera és que els rics ja no es dediquen, com passava a Grècia i Roma... o a la França del Grand Siècle, a un lleure cultural o filosòfic: prefereixen tenir tres o quatre residències i un iot a la Costa Brava. La segona cosa és que els pobres ―diguem, avui, la tan escampada classe mitjana― poden estar contents si tenen feina, i, quan en tenen, encara poden estar més contents si poden estalviar per tenir una vida passadora en jubilar-se.

També el gendre de Marx, Paul Lafargue, opinava que “el dret a la peresa” havia de ser universal, ben al contrari del que pensava el fundador del marxisme, que creia que la humanitat només se salvaria si els treballadors s’erigien en la classe dirigent: haurien treballat igual, però haurien estat els amos. Fet i fet, tot ha acabat de mala manera: els rics ociosos no generen cap filosofia ni cultura perdurable, i els pobres amb prou feines tenen accés al mercat laboral.