13/05/2022

No em facis passar vergonya

3 min
“L’autobiografia permet alliberar-se d’un mateix”

Una esclava de la casa, dels cinc fills i del marit alcohòlic i violent

Era una mare a contracor. S’havia quedat embarassada massa aviat. Tenia molt mal geni i estava plena d’una ràbia que no sabia com gestionar. Rondinava tota sola davant de la tele. Era presonera de l’esclavatge domèstic, dels fills (cinc, un dels quals raret) i d’un marit borratxo que es barallava en sortir del bar amb altres homes borratxos. Feia veure que no sabia que el seu fill efeminat s’ho passava fatal. Que els altres nens es burlaven d’ell, que l’humiliaven, que li escopien a la cara.

La mare d’Édouard Louis, un escriptor francès de 29 anys que de nen es deia Eddy Bellegueule, era un personatge secundari en el primer llibre de l’autor: Adéu a l’Eddy Bellegueule (Salamandra, 2015, traducció d’Anna Casassas). Els dos següents, també de caràcter autobiogràfic, van ser Història de la violència (Empúries, 2018, traducció de Jordi Martín Lloret), on narra una violació que va patir; i Qui va matar el meu pare (Més Llibres, 2019, traducció de Rubén Luzón). N’hi ha que sospiten que Édouard Louis afegeix llenya dramàtica a la pròpia vida per tocar la fibra dels lectors, i és possible que sigui així, però en tot cas és la seva aposta. No vam néixer ahir i ja sabem que, a l’hora de recrear el passat, tothom escriu ficció.

(Se m’acut que aquesta dramatització és el contrari del que fa Sergi Pàmies, de qui Quaderns Crema acaba de reeditar, un quart de segle després, el llibre de contes La gran novel·la sobre Barcelona: Pàmies tendeix a fer literatura de la rutina, de detalls que semblen poc literaris. Durant anys es va resistir a fer servir la seva família –poc convencional, plena justament d’històries grosses– per cuinar literatura, fins que es va adonar que no tenia sentit renunciar a un material tan potent.)

La història d’una dona pobra que fuma i xerra amb Catherine Deneuve 

El cas és que Édouard Louis ha enfocat ara la càmera cap a la seva mare. Li ha dedicat l’obra Lluites i metamorfosis d’una dona, que arriba a les llibreries catalanes la setmana vinent, publicada per Més Llibres i traduïda per l’editor del segell, Jordi Martín Lloret. L’autor es proposa explicar la història d’un alliberament. La història d’una dona a qui la violència masclista i la misèria mutilen vint anys de vida. Però, quan té 45 anys, aconsegueix sortir de l’infern. Se’n va a viure a París i, ves quina cosa, acaba fumant i xerrant amb Catherine Deneuve.

“Quan érem petits ens donàvem vergonya junts: de la casa on vivíem, de la nostra pobresa. Ara jo em donava vergonya de tu, en contra teu –escriu Louis–. Les nostres vergonyes s’havien separat”. El distanciament amb la mare descrit com una separació de les vergonyes respectives. És per vergonya que, d’adolescent, ell intentava que la seva progenitora no s’acostés ni per casualitat a l’institut on estudiava. “No volia que els altres la veiessin, ni que veiessin, a través seu, una altra persona en mi, el meu passat, la meva pobresa. No volia que els altres sabessin que la meva mare no s’assemblava a la seva, que la meva mare no havia estudiat, que no havia viatjat, que no portava una roba tan distingida com la de les seves mares, que no era tan somrient i elegant com elles”. Però vet aquí que un dia no hi va haver altre remei: la seva mare havia d’anar a l’institut del fill per signar uns papers. Quan eren a dos o tres-cents metres, ell diu que li va dir: “Però, sisplau, no et furguis el nas quan parlis i procura parlar bé per no fer-me passar vergonya, que els altres tenen mares que parlen bé”.

L’Eddy va necessitar fugir de la família i canviar de nom. Quan la seva mare gosa ser prou egoista per deixar el marit (més endavant també es canviarà el cognom), truca al fill i li anuncia, amb veu triomfal, que finalment ho ha fet. En parla com si li expliqués pas a pas una fugida que haguessin planificat tots dos durant anys. La paradoxa:“El nostre allunyament ens havia acostat”.