BarcelonaEl Vicenç Pagès Jordà ha estat un escriptor modèlic, que ha sabut traçar una trajectòria tan reconeguda com, per desgràcia, poc coneguda pels lectors. Des de fa més d'una dècada el perseguia l'ombra d'Els jugadors de whist (2009), però si hi ha un personatge que el defineix amb més precisió és Robinson Crusoe, que va acabar motivant una de les seves millors novel·les, Robinson (2017). Igual que el mariner escocès, Pagès Jordà es va proposar, des de principis de la dècada dels 90, explorar els límits de la literatura catalana i eixamplar-los a través de novel·les com El món d'Horaci (1995) i La felicitat no és completa (2003) i d'assajos com Un tramvia anomenat text (1998). No només se'n va sortir, sinó que és dels pocs autors del panorama català contemporani que ha fet escola. Ell creia que mai no superaria el whist, però el whist s'escampa per tota la seva obra, d'una coherència i ambició poc habituals.

Fa gairebé dues dècades que estic en contacte amb el Vicenç. M'hi vaig començar a relacionar com a lector amb El poeta i altres contes (2003) i més endavant vaig passar a entrevistar-lo quan publicava un nou llibre (o en reeditava algun). Després d'alguna taula rodona compartida –amb les converses posteriors fora de micro, sempre interessants, àcides i contundents– va passar a formar part de l'equip de col·laboradors de l'ARA Llegim. Hi ha escrit un article quinzenal durant gairebé dos anys. Els últims textos els enviava des de l'hospital. "Tinc uns quants articles pòstums preparats", m'escrivia a finals de juny, amb aquell sentit de l'humor que a vegades aconseguia deixar-te glaçat. Sempre enviava els articles al principi de la setmana, amb un mateix assumpte: "Som dilluns". M'agradaria escriure-li un missatge ara i dir-li que ja som dilluns, amb l'esperança de rebre un dels seus textos impecables, però no ho faré: ell m'hauria retret, i amb raó, que era una estratègia d'articulista lacrimogen.

Sempre has estat puntual, Vicenç, però aquesta vegada t'has avançat. Te n'has anat massa d'hora. Et trobarem a faltar.