ELS LLIBRES I LES COSES

El mirall suís de Quim Torra

El mirall suís  de Quim Torra / HULTON ARCHIVE / GETTY Zoom

Ara que el somiador Quim Torra viu una acceleració presidencial enmig d’un fre processista, la tendència a mitificar el seu passat suís, aquell temps bovinament i sentimentalment aturat, deu anar in crescendo. “ Don’t fot me”, els va espetar un dia als seus col·legues de Winterthur quan potser ja intuïa que l’acabarien fent fora. És a dir, que el farien lliure. ¿No podria Espanya fer fora Catalunya?, es devia preguntar aleshores. No, esclar. I bé, el president no trobarà a la plaça Sant Jaume la “felicitat insolent” que va viure al país alpí, un benestar fet de modernitat i tradició, de civisme i cultura, de família i (poca) feina, de “seny, treball i llibertat”, que deia Gaziel. I tot serà que no quedi burn-out com va acabar a Winterthur. Sí, la política és cruel.

“Sense crueltat no hi ha festa, deia Nietzsche”, escriu Torra el 15 de juny del 2006 al seu Quadern suís, que acaba de publicar Proa, un autoretrat imprescindible per entendre qui és aquest romàntic incorregible que ens mana, aquest president que creu que per arribar a la independència cal anar més enllà de la divisió entre esquerra i dreta, igual com Nietzsche va portar el seu superhome Zaratustra -en bona part escrit a Suïssa- més enllà del bé i el mal. I igual com Suïssa no mira el color del diner: la seva identitat és el capital, maquillat de bona vida i bona democràcia. “Els suïssos bàsicament mengen formatge i voten”, sintetitza Torra.

Però el president és a anys llum del nihilisme nietzschià. És un catalanista cultural que durant vora dos anys, mentre s’avorria fent powerpoints i posant semàfors verds a informes inútils de la seva empresa, es va passejar pel país alpí empaitant les ombres de mossènCinto, Rodoreda, Pla, Xammar, Aurora Bertrana, Gaziel, Cambó, Francesca Bonnemaison, Tarradellas, Ventura Gassol, Pau Casals, Vidal i Barraquer, Josep Pijoan, Rafael Patxot, Sugranyes de Franch, Gamper, Muñoz Ramonet... I en aquesta aventura cultural va topar, esclar, amb Calví, Montaigne, Erasme de Rotterdam, Rousseau, Voltaire, Goethe, Friedrich, Byron, Rilke, Wagner, Einstein, Mann, Zweig, Tzara, Joyce, Trotski, Lenin, Borges i tants d’altres. Reformistes, humanistes, il·lustrats, romàntics, revolucionaris, avantguardistes.

Ell, intel·lectual tastaolletes, voldria empeltar-se una mica de tots. El nostre president, enamoradís, sempre corre el perill de caure en una mena de síndrome de Stendhal, sigui alpina, llibresca o sentimental. “Sense mítica no hi ha passat i sense passat no hi ha futur”, escriu. Deu fer ara també un dietari? Com mitificarà el seu pas per Palau? Un president que escriu és més que un president. Què seríem els catalans sense les cròniques dels nostres reis? Ara fa més d’una dècada, a Suïssa, l’aleshores ciutadà Torra va passejar molt -no es va tancar al búnquer antinuclear del soterrani de la seva caseta amb jardí-, va llegir molt i va teclejar molt, dia i nit. Però el 14 d’abril del 2006 anotava: “Avui fa setanta-sis anys que Francesc Macià va proclamar la República Catalana. No va deixar mai d’assegurar que tenia fe en el poble de Catalunya, però aquest poble no va saber tenir fe en ell mateix. Macià va convertir la història d’abans d’ell en passat, inservible, caduca. Amb ell vam tocar la independència amb la punta dels dits. Hi serem mai més tan a prop?” Al cap d’uns mesos, aprovat l’Estatut en referèndum, es lamentava: “Catalunya ha decidit continuar sent una província d’Espanya pels segles dels segles”.

Poc es devia imaginar que dotze anys després a ell li tocaria restaurar el premi de consolació de Macià, la Generalitat, després que un altre president, Puigdemont, assagés sense èxit de fer el cim i en l’ascens perdéssim bous i esquelles. Van ser els suïssos, via els gentlemen anglesos, els que van inventar l’alpinisme professional, igual com abans havien inventat la democràcia. Ells sí que van conquerir el cim: esport, cultura i llibertat! Un trio ben falcat, a Suïssa, pel secret bancari, la xocolata, els balnearis, l’esquí... I per una neutralitat i un pacifisme no sempre neutres, no sempre oberts a l’exili polític com el que avui acull Marta Rovira i Anna Gabriel: “La política de les nostres autoritats va contribuir a la realització de l’objectiu nazi més atroç, l’Holocaust”. Així consta a l’informe Bergier encarregat pel govern a una comissió d’experts de finals dels anys 90, mig segle després. Ens ho recorda Torra. Al país de la Heidi no tot han sigut flors i violes. El mateix Torra que també es deixa seduir per la idea, mirall de Catalunya, d’un país cruïlla, d’acollida. Un país des del qual, parlant del Jura irredemp com si ho fes de casa nostra, emborratxat d’història, ho té clar: “Quan es persegueix la llibertat, mai no es deixa d’intentar-ho, un cop i un altre”.