BarcelonaTota la culpa del rock progressiu la té Conan Doyle. Això ho sap qualsevol que hagi llegit John Buchan, autor, per exemple, de la novel·la Els trenta-nou graons, força coneguda en part per la pel·lícula homònima de Hitchcock. Si el gòtic americà va donar el casalot solitari de la vella carretera, la casa fantasmagòrica i assassina que es pot trobar modèlicament a La casa infernal, de Matheson (Laertes, col. L'Arcà, 2022), líquidament a Los elementales, de Michael McDowell (La Bestia Equilátera, 2017; d'un altre llibre seu, Agujas doradas, ja en vam parlar aquí), retorçadament al relat Psicosi, de Robert Bloch (i així ens trobem el Hitchock americanitzat), i plàsticament a la pintura Gòtic americà, de Grant Wood, resulta més pròpia del gòtic britànic (un gòtic ja decadent, que es pretén imperial) la casa de camp dels senyors, la singular i debolida residència entre aiguamolls d'El gos dels Baskerville, el manor on Mike Oldfield va enregistrar el seu segon disc, Hergest Ridge (que porta el nom d'un llarg turó fronter entre Anglaterra i Gal·les), i la mansió on tenen lloc els esgarrifosos fets d'El viento en el pórtico, el conte de John Buchan que dona títol a una recentment apareguda antologia dels seus relats fantàstics, editada per Valdemar a la col·lecció Gótica. A John Buchan, escocès unionista, que va ser diplomàtic i governador general del Canadà, és a dir, virrei, fins que va morir per un accident l'any 1940, se l'ha presentat com a pare de les novel·les d'espies i se'l considera l'inventor de la guerra psicològica. Als anys deu, vint i trenta, va escriure un bon grapat de novel·les d'aventures, amb dues sèries principals, la protagonitzada pel militar Richard Hannay (el d'Els trenta-nou graons) i una altra on l'heroi és l'advocat Sir Edouard Leithen. Així i tot, El viento en el pórtico el va incloure en el seu llibre El club dels fugitius, on els personatges dels seus grans cicles es trobaven per dir-se històries de por a la nit, igual que als Contes de Canterbury. El que passa en aquest relat ens porta al Dràcula de Bram Stoker, és a dir al més pur gòtic anglès, on es planteja el tema de l'amfitrió. Al cinema, ningú com Béla Lugosi ha sabut transmetre aquest caràcter hospitalari del mal. Esclar, era un vell europeu.