Més que els seus principis, un és els seus començaments
BarcelonaMoltes de les coses que van bastir la meva educació sentimental ja tenen cent anys. Per exemple, enguany es commemoren els centenaris de Fernando Fernán Gómez (hi ha llibre, les seves memòries El tiempo amarillo, Capitán Swing, 2021), de Georges Brassens (de novetats hi ha, entre altres, Escritos libertarios, publicat a Pepitas de Calabaza, 2021; i d'abans el còmic de Joann Sfar Brassens, la libertad, Ed. Fulgencio Pimentel, 2012) i del tebeo Pulgarcito (a propòsit del qual acaba de sortir el llibre d'Antoni Guiral 100 años de Pulgarcito. La revista donde empezó todo, Bruguera, 2021).
Quan Manuel Vázquez Montalbán va titular flaubertianament el seu primer poemari Una educación sentimental (El Bardo, 1967) ens estava parlant de com sentiríem nosaltres, des de la seva intuïció poètica. Però, com a bon materialista, va portar la seva teoria a la praxi i poc després, l'any 1969, va començar a publicar a la revista Triunfo una sèrie d'articles sota el títol genèric de Crónica sentimental de España, que de seguida acabarien reunits per l'editorial Lumen en un llibre homònim. Aquests articles, però, els havia escrit ben abans de sortir a Triunfo, on el director de la revista, Eduardo Haro Tecglen, els guardava tancats al calaix, en part per enveja, i va ser el redactor en cap Víctor Márquez Reviriego (periodista que a la dècada següent hi escriuria les millors cròniques parlamentàries de la Transició) qui va aconseguir que els esmentats escrits veiessin la dolorosa llum de la impremta (d'ençà que Fernando Pessoa va escriure aquests dos versos À dolorosa luz das grandes lâmpadas eléctricas da fábrica / Tenho febre e escrevo, la llum al treball no pot amagar la seva condició tràgica).
En Montalbán el marxisme, a més de ser la seva ideologia política formava part del seu sistema poètic, metafòric. Així, podria dir-se que el que havia fet amb la seva revisió de la cultura de masses era reivindicar el valor d'ús de les coses que s'estimava per damunt del seu valor de canvi (cultura de consum). Quanta raó té el títol del llibre d'Antoni Guiral: Pulgarcito va ser la revista on va començar tot. Que la vida iba en serio (Gil de Biedma) ja ho sabem. Però també que comença mirant uns ninots, o amb una cançó, i que és això el que s'anomena tot.