17/12/2021

És més blau, el món, des d’uns ulls blaus?

3 min
Marion Brunet

La maledicció de l’emigrant i l’ascensor espatllat sense remei

“Saps què passa? Que el racisme surt molt barat. Veus les condemnes i acaben sent insigificants”. Ho lamenta i ho denuncia en un reportatge de TV3 Aladdin Azzouzi, un estudiant de periodisme que ha nascut aquí però encara no se’l considera prou d’aquí: “L’etiqueta de migrant no sé fins quan la portaré. Sembla que els meus fills tampoc seran catalans. I els fills dels meus fills, tampoc. Negant la identitat a gent que vol sentir-se d’aquí, no anirem enlloc”.

Miro les declaracions d’Aladdin Azzouzi just després d’acabar de llegir L’estiu circular, de Marion Brunet, una novel·la publicada per Club Editor amb traducció del francès de Mia Tarradas. No hi ha un Aladdin però hi ha un Saïd, en aquest llibre. Un nano que ha anat a la mateixa escola que tots els nanos del poble, que rondava els mateixos llocs que els fills dels pagesos, dels paletes, dels gendarmes. Fins que un dia no torna a casa i entren en joc els prejudicis: potser se n’ha anat a Síria, potser s’ha integrat a una cèl·lula jihadista.

La incògnita de la novel·la és una altra: qui deu haver deixat prenyada la Céline, una noia de setze anys. “Setze anys d’agitar-se pel món, d’estar a tocar del buit, de descloure’s sense aprendre. De tornar-se encara més guapa que l’any abans, i una mica més tòtila”. Setze anys: encara li queda una mica d’infantesa. Però està embarassada. Quan es posi de part, dirà al ginecòleg que vol esperar la seva mare abans d’empènyer la criatura cap enfora. Setze anys, només.

L’estiu circular ha rebut premis de novel·la negra, però és més aviat una novel·la social que retrata una determinada adolescència, unes determinades famílies, unes quantes violències. Les protagonistes són dues germanes: la Céline, setze anys i un fetus al ventre, i la Johanna, quinze anys i un ull de cada color. La germana petita representa l’única esperança d’agafar un ascensor social que està crònicament espatllat: la Jo farà batxillerat en lloc de formació professional, cosa que la seva tutora considera “quasi un miracle”. En Manuel, el pare de les dues noies, descendent d’espanyols, voldria que la maledicció de l’emigrant acabés per sempre amb les seves filles: si es casessin amb un francès, potser els nets d’en Manuel no serien mai més tractats d’estrangers.

 La Johanna té un ull blau i un de verd. És una particularitat que ella beneeix: de vegades pensa que aquesta estranyesa és el que l’obliga a mirar cap a una altra banda, a desitjar fugir.

El desamor i la pèrdua, passats pel filtre del color més bell

“És més blau, el món, des d’uns ulls blaus? Segurament no, però vull pensar que sí”. La pregunta la fa i la respon Maggie Nelson (San Francisco, 1973), una escriptora d’ulls blaus que ha dedicat un llibre al color blau. Els dos-cents quaranta fragments de Bluets, publicat per L’Altra Editorial amb traducció de Míriam Cano, tenen com a fil conductor el que és, sens dubte, el color més bonic de tots (opinió compartida per la meitat dels adults d’occident: tenim bon gust però no som gaire originals). Nelson es va passar molt temps dient que treballava en un llibre sobre el color blau abans de posar-se a escriure’l. “Durant els darrers deu anys m’han regalat tintes blaves, quadres, postals, tints, braçalets, roques, pedres precioses, aquarel·les, petjapapers, copes i caramels. M’han presentat un home que s’havia canviat una de les dents del davant per una de lapislàtzuli, només perquè li agradava la pedra, i un altre que té tanta devoció pel color blau que no menja cap aliment blau i, al jardí que envolta l’antiga catedral blava on viu, només hi planta flors blaves i blanques”. L’autora, enamorada del blau, confia en el seu i el meu (i el teu?) color preferit per recuperar la joia de viure després del desamor. El llibre acaba parlant de la bellesa i del dolor. Fins i tot diria que intenta trobar bellesa en el dolor.