BarcelonaEl sànscrit és una de les llengües indoeuropees documentades més antigues, de la subfamília de les llengües indoiranianes. El sànscrit vèdic posseeix, entre altres coses, el text més antic mai conegut fins ara, el Rigveda (d’entre els anys 1500 i 1000 aC). Més endavant va desenvolupar-se una tradició lingüística que va culminar en l’obra Astadhayayi, de Panini, que ve a ser la gramàtica i el diccionari de Pompeu Fabra per a la llengua dels Vedes. És una de les vint-i-dues llengües oficials a l’Índia i hi posseeix una dimensió pública semblant a la que encara tenen el grec i el llatí clàssic a Occident: és viu.

La major part de les llengües que es parlen a Europa, com ara el català, tenen arrels en la llengua sànscrita. Així, la paraula matr, en sànscrit, va derivar en el llatí mater, el català mare, el castellà madre, l’anglès mother i l’alemany Mutter. I així en molts casos, com no podia ser d’una altra manera, atesa l’evolució i l’origen de les llengües.

Un estudiant indi que s’ha doctorat amb aquest treball a Cambridge ha estat capaç de reconstruir les regles o la “màquina de llenguatge” de l’esmentat Panini, de 2.500 anys d’antiguitat. “Funciona” de manera que, presentant una paraula lexemàtica qualsevol amb un sufix determinat, s’obtenen “automàticament” altres paraules i oracions que quasi sempre resulten gramaticalment correctes. Un cop descodificat el llibre de Panini, el doctorand de Cambridge ha descobert que aquella “màquina” ―una màquina que s’assembla molt a l’art combinatòria de Ramon Llull i a la characteristica universalis de Leibniz― pot generar milions d’expressions verbals.

No és cap novetat. Totes les normes tàcites de totes les llengües ―tant si han estat fixades per un lingüista com si no― i tota la suma de paraules d’un diccionari permeten igualment generar milions d’expressions verbals ―les unes són considerades correctes, d’altres no―. Si un diu “El meu germà és més alta que jo”, tothom s’adona que s’ha produït una manca de concordança. I si diu (Chomsky) “Colorless green ideas sleep furiously” (“Idees verdes sense color dormen furiosament”), diu una cosa que no és correcta semànticament, però gramaticalment sí.

L’estudiant de Cambridge ens ho haurà d’explicar més bé. Pel que hem sabut fins ara, només podem arribar a la conclusió que el sànscrit podia generar tantes frases correctes i incorrectes com les que pot generar el català. Si tothom s’ha interessat tant per aquesta tesi doctoral potser és pel fet que els parlants d’arreu, cada cop més, tan sols generen una petitíssima part de les frases que es podrien inventar. I diuen que els que trauran més profit del descobriment... seran els ordinadors, no els que saben sànscrit.