Abans de la seva trista mort a Cotlliure, als 63 anys, a l’Hotel Bougnol-Quintana, on tres dies després també finava la seva mare, Antonio Machado havia passat els darrers mesos a Barcelona. Provinent de València, el govern de la República el va allotjar primer unes setmanes a l’Hotel Majestic i després a la torre Castanyer, un palauet de la família Güell al passeig de Sant Gervasi que havia estat requisat als seus propietaris. Encara avui existeix i pertany als Güell. De fet, durant uns anys hi va viure Cayetana Álvarez de Toledo, fins que el 2018 es va divorciar del seu marit Joaquín Güell, amb qui té dues filles. El palauet està situat al costat de l’Escola Jesús Maria, construïda en una part dels jardins del casalot cedits a finals del XIX.

Però tornem al segle XX: durant la Guerra Civil, els Güell van fugir de la torre Castanyer i només va quedar-hi el majordom, José Díaz, i la seva dona, que vivien en el pavelló exterior, d’estil neomudèjar, edificat el 1888, arran de l’Exposició Universal, com una mena de xiquiparc per al futur rei Alfons XIII. José Díaz va evitar que la casa fos espoliada i Jaime Camino s’hi va inspirar per al paper de majordom encarnat per Vittorio Gassman a El largo invierno (1992). O sigui que durant l’estada de Machado Díaz devia ser-hi, tot i que en els seus papers el poeta no hi fa cap referència. De fet, Machado gairebé no esmenta res de Barcelona; només en un article confessa que està rellegint Maragall, Verdaguer, Ausiàs March...

Dèbil de salut, pràcticament no sortia del palauet, on només rebia algunes visites escadusseres. Es dedicava a llegir i escriure, bàsicament articles de batalla per a La Vanguardia, col·lectivitzada i aleshores dirigida per Fernando Vázquez Ocaña, exdiputat del PSOE i home de confiança del president del govern de la República, Juan Negrín, per qui Machado expressa en tot moment una admiració sense fissures, aliè al xoc de Negrín amb el govern de la Generalitat, a la qual estava buidant de competències. Machado ja havia sigut molt crític anys abans amb l’Estatut. Al moment de creuar la ratlla cap a l’exili, Negrín va deixar plantats els presidents català i basc, Lluís Companys i José A. Aguirre.

La vintena llarga d’articles que Machado va escriure al diari barceloní fins a la seva fugida a l’exili formen part ara del llibre Antonio Machado a Barcelona (1938-1939), publicat per l’Ajuntament de Barcelona, amb textos introductoris de Monique Alonso i Josep Playà Maset, amb motiu de l’adhesió de la ciutat a la Red de Ciudades Machadianas. Sens dubte, Machado era millor poeta que articulista polític –ell mateix ho reconeix–, però la guerra l’obligava a prendre partit. Ho va fer des de quatre pilars que no es cansa de repetir: la seva tírria a Chamberlain com a capdavanter de la política de no-intervenció anglofrancesa, el seu nacionalisme –que el fa estar més contra la "invasió estrangera" de nazis i feixistes italians que contra els mateixos revoltats–, l’admiració indissimulada per Negrín i la creença que el conflicte espanyol era només el preludi d’una "gran conflagració universal", com així va ser.

El seu amor per la pàtria li feia escriure coses com aquesta: "España es, en el fondo, fiel a su historia, al hacer hoy, ‘mutatis mutandis’, lo que ha hecho siempre: dar más que recibe. España ha sido, en efecto, un pueblo de conquistadores; América es su gesta inmortal. Pero España no ha conquistado nunca para sí misma, no ha sido nunca pueblo de presa, como han sido otros muchos. Sus conquistas en América van precedidas del descubrimiento de un continente, de todo un mundo nuevo. ¿Qué representan unas cuantas batallas ganadas a los indios por nuestros capitanes, ante aquella ingente labor exploradora, de adentramiento y aventura en países desconocidos, bajo climas crueles, ante aquella lucha gigantesca contra la naturaleza hostil, inhóspita, abrumadora? La gran gesta española es la conquista de la naturaleza, si queréis, de la geografía para la Historia". En fi. Quedem-nos amb el Machado poeta.