S’ha demostrat que moltes persones que han guanyat una petita fortuna a la loteria -les grans fortunes són figues d’un altre paner-, en especial a l’extraordinària de Nadal, atabalades per una ventura que els sembla arribada del cel, es gasten els diners de qualsevol manera i, al capdavall, havent-se hipotecat en cotxes, habitatges, negocis improvisats i dipòsits en mans de personal falsari de la banca més pròxima, acaben en la ruïna, és a dir, més pobres que abans.

A Espanya, la dita loteria nacional és tan antiga com Carles III, i el primer sorteig va tenir lloc el mes de desembre de 1763: és un invent, doncs, d’un segle il·lustrat. No podia ser d’altra manera, perquè una loteria és un acte mogut pel lliure albir, però sempre com a substitució de les creences religioses o, en el pitjor dels casos, les estoiques. Un bon cristià sap que el paradís mai no es trobarà a la Terra, sinó en un més enllà en què creuen. Els estoics, per la seva banda -la gent que ha llegit i admira Ciceró, Sèneca o Montaigne-, saben que no és bona cosa temptar el destí, i que s’han d’acceptar totes les coses -també la pobresa i l’endurança- tal com venen. En puritat, ni els creients ni la gent amb tirada a la filosofia estoica haurien de jugar mai a cap joc d’atzar, perquè, en especial els primers, han de creure que el seu destí està predeterminat i que només la seva conducta els oferirà un dia el premi més gran a què hom pot aspirar.

Però la Il·lustració atemptava contra aquestes dues maneres de pensar: d’una banda era antireligiosa i de l’altra voluntariosa i racional, és a dir, no confiava que les doctrines cristianes o les postsocràtiques poguessin mai canviar la vida de ningú. La loteria és herètica, vist des d’un punt de vista religiós, i temerària des del punt de vista de la doctrina de Zenó.

Ara, ja quasi del tot secularitzades les societats d’arreu, els homes se la juguen perquè han deixat de creure que hi hagi cap salvació d’ordre sobrenatural. Amb altres paraules, es prenen la grossa de Nadal com una redempció. Com que la major part de la ciutadania ja no creu que arribi el Messies per redimir la humanitat en gros, juguen a tota mena de jocs d’atzar per veure si, almenys, queden redimits, pel seu compte, ells i uns quants dels seus pròxims. Però ni així: com s’ha dit, molts tornen a ser pobres, cosa que demostra un cop més que la grossa més valuosa, la perenne i immarcescible, l’atorga adés el cel, adés la impassibilitat.