La vigília del dia de Reis moria a Barcelona Josep Maria Farré, als seixanta anys. Era un dels grans llibreters de vell de la ciutat. Va excel·lir en la seva feina, sabia destriar els llibres bons dels que no valen ni per la forma ni pel contingut, tractava els clients com a amics de l’ànima -perquè, després de la música, el que més conrea l’ànima són els llibres- i era un home exuberant en la parla, apersonat i gros, cordial en el tracte.
Farré estimava els llibres. Va començar venent-ne al mercat de Sant Antoni i, amb els anys, va parar botiga al carrer de la Canuda, al mateix lloc i amb el mateix nom que l’havia tinguda Salvador Savall, advocat, que per amor als llibres vells no va vendre’n mai ni un: els va col·leccionar, que també és tota una passió. Quan Savall va morir, la botiga -que es deia Llibreria del Sol i de la Lluna, nom admirable- va continuar en mans de la seva dona, una filla del poeta López-Picó, ella també desapareguda. Llavors Farré va fer-se càrrec de tot plegat: de la col·lecció del senyor Savall i de la botiga. Després va parar un magatzem al carrer del Bot, a tocar de la plaça Vila de Madrid, i aquí és on el trobàveu i on hi havia el fons més important de la seva llibreria.
Els amics del llibre vell hi passaven sempre que volien, només per fer petar la xerrada amb en Farré, sovint també per comprar-hi alguna cosa, sempre amb la rebaixa que dona l’altura de l’amistat, que havien vist en un catàleg o a internet. Un dia li vaig dir que, de les primeres edicions de J.V. Foix, només em faltaven Gertrudis, el primer llibre, i KRTU, el segon. El primer no va aparèixer mai; KRTU sí, i ara forma part de la meva biblioteca, que en bona part és la seva. (Sempre m’ha semblat un acte de gran generositat que un llibreter es desprengui d’un o altre títol que, ben segur, li hauria agradat conservar a casa seva, no a les prestatgeries de l’establiment). I va trigar set anys a tenir-lo, però el va aconseguir.
Li deies: ¿No tindràs pas l’edició dels Pensaments de Pascal, amb La vie de Monsieur Pascal, escrita per la seva germana Madame Périer, París, chez Desprez, 1761? Doncs sí, la tenia, i només calia passar a saludar-lo al carrer del Bot. I així amb moltes coses.
Home tot gentilesa, amic de la vida, del menjar i del bon vi, benhumorat del matí fins a negra nit, fabricant d’un oli que li feien uns oliverars que tenia a pagès -i que us regalava cada anyada-, només calia visitar-lo i parlar de llibres per fer-vos feliç una setmana sencera.
Tan sols la Parca severa ha estat capaç de desviar-lo d’una passió que compartia amb molts bibliòfils de la ciutat.
