Aquests dies de confinament m’està costant molt llegir. Per això vaig pensar que em dedicaria a endreçar la meva biblioteca. Espòiler: no ho he aconseguit. I és que jo em pensava que el principal problema que tindria seria decidir com ordenar els llibres, però no havia tingut en compte que, abans de posar ordre, toca reduir. En el meu cas, set piles altes de llibres a terra, en equilibri molt precari, així ho acrediten.

Som-hi. Quins trec? Aquest no, aquest tampoc, no, no... Potser aquest? No. Ni aquest, ni aquest altre. Un, per fi: com pot ser que la Bridget Jones hagi sobreviscut a tres trasllats? Inaugura la capsa de llibres per donar, però mentre el deixo ho entenc: va ser el primer reportatge que em van deixar fer quan vaig començar de becària a la ràdio. Em transporta vint anys enrere, i llavors penso que els llibres són una mica com les cançons: pots associar moments vitals a lectures determinades. M’entretinc a mirar-ne uns quants recordant on els vaig comprar, qui me’ls va regalar, quan els vaig llegir. Estan plens d’històries personals. En trobo de dedicats per autors que admiro i que he tingut la sort de conèixer. Alguns, fins i tot s’han convertit en amics. Llibres que passen a ser vida. Tots indultats, anem malament.

Em ve al cap un pensament que hauria de ser útil, però que m’omple de tristesa: no tindré temps de llegir-los tots. És la primera vegada que ho penso, em faig gran. Potser aquest hauria de ser un criteri, i no faig broma. Potser hauria de pensar en la quantitat de llibres que encara podré llegir, que seran molts (tinc intenció de ser molt longeva), però que en realitat tampoc seran tants. Hauré de ser molt curosa amb la selecció. Una part de la biblioteca la tinc llegida. Primer decideixo que no compta, però en realitat sí: llegir també és rellegir, a vegades és fins i tot millor. I, amb tot això, encara no he tingut en compte que em caldrà espai per als llibres que vaig comprant aquests dies i que recolliré a les llibreries quan tornin a obrir (ajudem-les, ens necessiten).

De sobte, tinc una idea: a veure què diu la Marie Kondo, la guru de “l’eliminació”. L’alegria dura poc: sembla que una de les premisses bàsiques quan vols desfer-te d’alguna cosa és preguntar-te si et produeix felicitat. Miro els prestatges, i després les piles de llibres, a terra. Bah, tampoc és un equilibri tan precari. Aguantaran.