BarcelonaSegons l’IEC, pensar és exercir la facultat de concebre, de jutjar, d’inferir. M’agrada més la definició de Temple Grandin, etòloga, zoòloga, professora de la Colorado State University i dona autista, que diu que pensar és resoldre un problema en una nova situació. Aquesta definició deixa entreveure millor com no hi ha una manera única d’acostar-se al pensament i a la resolució de problemes.

Per una banda, hi ha els que pensen de manera verbal, és a dir, necessiten el llenguatge per estructurar les idees. El pensament verbal implica discurs interior: l’ús de paraules, frases i la lògica per processar i comunicar els pensaments; és propi de professions com l’escriptura, el dret o el periodisme. Per una altra banda, hi ha qui pensa de manera no verbal i utilitza imatges, intuïcions, sensacions, emocions i/o propiocepcions per entendre i resoldre els problemes. És característic de professions vinculades al món artístic, l’arquitectura, l’enginyeria o el disseny. Hi ha qui combina amb facilitat les dues maneres de pensar i els trobem en professions vinculades a la medicina, la ciència, el cinema o la psicologia.

Com en tot a la vida, l’equilibri és clau per funcionar de manera òptima. La dependència excessiva del pensament verbal pot limitar la creativitat o restringir el pensament abstracte, però infrautilitzar-lo pot dificultar l’explicació d’idees o l’organització del pensament. Hi ha alguna eina o tecnologia que ens pugui ajudar a entrenar les dues formes de pensament? La resposta és sí i s’anomena literatura.

Llegir és una experiència privada que es desenvolupa dins de la nostra imaginació i investigacions recents sobre el cervell humà mostren els processos cognitius interns que hi intervenen. La lectura silenciosa comença amb l’activació del còrtex visual, però continua amb l’activació de regions associades amb les emocions i amb la sensorialitat, com per exemple el còrtex auditiu, que ens permet el reconeixement de veus. I què vol dir això? Doncs que llegir no només vol dir desxifrar paraules, sinó que implica una experiència global: sentim les veus dels personatges, les seves emocions i veiem en la nostra imaginació els escenaris descrits en el text. La literatura ens entrena en l’autonomia, perquè llegim en soledat, però alhora ens fa entrar en comunió amb altres ments i ens permet conèixer altres llocs i altres temps, passats o futurs, altres maneres de percebre el món i d’actuar.

Com deia Ursula Le Guin, tots hem d’aprendre a inventar-nos una vida, a crear-la, a imaginar-la. Necessitem que ens ensenyin aquestes capacitats perquè, si no, les nostres vides acaben sent controlades pels altres. La literatura representa aquestes instruccions d’ús. Precisament per això, continua Le Guin, l’exercici de la imaginació és perillós per als qui s’aprofiten de l’estat de les coses perquè té el poder de demostrar que l’estat de les coses no és permanent, ni universal, ni necessari. Que no sigui per això que hi ha qui té tant d’interès a fer desaparèixer allò que ens pot ensenyar a ser lliures, és a dir, a pensar, sigui en el format que sigui.